…

Si hi ha alguna cosa que la Covid-19 ha deixat ben latent és la capacitat de l’ésser humà per ser solidari, per empatitzar amb la situació que viuen els nostres veïns, per tenir cura dels més vulnerables, per donar tot el que calgui per salvar vides… En definitiva, hem pogut viure a gran escala el que jo, que fa més de 20 anys que estic en el món de la cooperació i la solidaritat internacional, tasto cada dia: La capacitat dels humans per sacrificar-nos pels altres.

Des de fa 8 setmanes, cada dia, sigui dilluns, divendres o diumenge, començo el dia amb una videoconferència amb els companys i companyes de direcció política per fer balanç de la crisi de la Covid-19 i per marcar el missatge i l’estratègia d’acció política pels propers dies. Són reunions d’una hora, executives i on tothom comparteix la seva opinió. Reunions on cada dia tens una oportunitat per fer valdre la teva visió de la jugada amb la paraula, bons arguments i sobretot amb dades. Deia William Edwards Deming (l’estadista nord-americà peça clau del ressorgiment industrial japonès post-Segona Guerra Mundial), que sense dades no ets més que una altra persona amb una opinió.

Reunions a Barcelona, anar a l’institut, quedar amb els amics, anar a la biblioteca, menjar a un restaurant, manifestar-me amb els meus companys i companyes, assistir a una assemblea de Fridays for Future, fer una entrevista en un mitjà de comunicació, passejar i admirar els paisatges de la meva estimada ciutat, anar a un museu i veure una exposició, assistir a un concert, ajudar a la botiga dels meus avis, fer una paradeta, trobar-me una persona de forma inesperada i acabar passant tota una tarda pel centre de Sant Cugat, quedar amb la meva parella, assistir a una festa d’aniversari d’algun amic o amiga… Això ben bé podia ser el dia a dia de qualsevol de nosaltres.

Els professors d’universitat tenim una gran sort. Podem treballar lliurement en les nostres investigacions. El fet configura una situació de gaudi que valorem molt positivament i un dels resultats és, a més de fer-nos feliços, l’alta productivitat, com l’hort o la vinya, que, ara trobem a faltar. L’Empordà ara pel Vallès ens és vetat. Aquesta feina manual al camp pensem que no és treballar, sí que ho és pel qui ha de fer de sol a sol o amb horari forçat. Podem treballar el que volem en un marc agradable, el nostre, una casa de quatre pisos, quan aixequem la vista contemplem el verd de tota la serra de Collserola en la seva majestat.

Sóc autònom del món de l’espectacle, un d’aquells treballadors invisibles del món de la cultura. Fins al dia 11 de març treballava quasi cada dia, sense gaires vacances, cobrant les factures entre 30 i 180 dies i arribant a final de mes content d’arribar-hi. Des d’aquell dimecres de març, ja no he tornat a treballar i no ho tornaré a fer en molt temps.

El període de confinament ha transformat l’espai del meu pis. Només sortir de l’ascensor i abans de travessar la porta de casa hi trobareu un munt de sabates esportives de diferents mides, algunes ordenades i d’altres no, en funció de la pressa del que arriba de fer esport o de llençar la brossa o de comprar. Hem ocupat descaradament el vestíbul exterior i gairebé l’escala comunitària però també els altres veïns ho han fet.

Per algú que s’ha passat l’últim any i mig penjada literalment d’un mòbil, amunt i avall, amb aquella sensació de ser poc a casa i de veure poc la peque… Vaig pensar que el confinament era, en certa manera, una oportunitat. Una oportunitat per recuperar el temps amb la petita, per tornar a menjar bé i fer tots els àpats a casa, per dormir millor i per poder, per fi, tenir temps. S’obria un parèntesi enmig del brogit d’una vida massa cronometrada sense ni tan sols retrovisor.

S’ha escrit i comentat molt sobre les conseqüències de tota mena que comporta i comportarà aquesta pandèmia, el confinament i la posterior tornada a una pseudonormalitat. Jo sóc dels que crec que cada persona és responsable de la seva actitud, de les seves accions i, per tant, de com hagi metabolitzat aquest confinament obligatori i aquesta nova realitat sobrevinguda que ha fet aturar-nos de sobte a tothom.

Sóc en Joaquim Serrahima, metge i diplomat per Esade, som a Valldoreix des de fa 37 anys,  vaig estar 10 anys exercint com a Cirurgià Ortopèdic i Traumatòleg, a l’Hospital Ntra. Sra. Del Mar i en una mútua d’accidents. El temps i el fet de creure que podria fer una millor aportació personal a l’entorn i als sistemes d’atenció a la salut i a les persones, em va fer orientar cap a la gestió. He estat en diferents hospitals i des de fa 16 anys treballo a Catalonia Fundació Creactiva, entitat del sector social on atenem i tenim cura de la vida d’unes 1.000 persones amb discapacitat intel·lectual, trastorns de conducta i malaltia mental.