…

Obrim o no obrim el Monestir?, aquesta era la gran pregunta que em feia al principi de la pandèmia. Era clar que no podíem celebrar Misses pel perill del contagi però, calia també tancar l’Església? El Monestir és un símbol per Sant Cugat i crec que tenir les portes obertes era un signe d’esperança i, encara més, en el moment inicial de la pandèmia quan hi havia molta incertesa sobre com aniria tot. Sabia que vindria molt poca gent, ja que només podrien venir les persones a qui els vingués de pas el monestir quan fessin una de les sortides autoritzades però volíem significar que el Senyor està allà amb les portes obertes i que ens acompanya.

Aquesta és la vuitena setmana que porto confinat a casa. Els primers dies els vaig encaixar amb certa ‘normalitat’, perquè ja fa vint anys que visc sol. Sol, però mai incomunicat, doncs m’he sabut crear el meu propi espai. Però ara… ara és diferent. Ara tinc prohibit fer moltes coses que abans feia quan volia. Aquells primers dies m’asseia moltes hores davant de l’ordinador i el televisor, a l’expectativa de noves notícies i atent a les rodes de premsa dels dos governs. No puc negar que fins i tot em queia bé el Dr. Simón, creant tendència amb el seu jersei i amb la seva veu ronca tan característica.

Si hi ha alguna cosa que la Covid-19 ha deixat ben latent és la capacitat de l’ésser humà per ser solidari, per empatitzar amb la situació que viuen els nostres veïns, per tenir cura dels més vulnerables, per donar tot el que calgui per salvar vides… En definitiva, hem pogut viure a gran escala el que jo, que fa més de 20 anys que estic en el món de la cooperació i la solidaritat internacional, tasto cada dia: La capacitat dels humans per sacrificar-nos pels altres.

Des de fa 8 setmanes, cada dia, sigui dilluns, divendres o diumenge, començo el dia amb una videoconferència amb els companys i companyes de direcció política per fer balanç de la crisi de la Covid-19 i per marcar el missatge i l’estratègia d’acció política pels propers dies. Són reunions d’una hora, executives i on tothom comparteix la seva opinió. Reunions on cada dia tens una oportunitat per fer valdre la teva visió de la jugada amb la paraula, bons arguments i sobretot amb dades. Deia William Edwards Deming (l’estadista nord-americà peça clau del ressorgiment industrial japonès post-Segona Guerra Mundial), que sense dades no ets més que una altra persona amb una opinió.

Reunions a Barcelona, anar a l’institut, quedar amb els amics, anar a la biblioteca, menjar a un restaurant, manifestar-me amb els meus companys i companyes, assistir a una assemblea de Fridays for Future, fer una entrevista en un mitjà de comunicació, passejar i admirar els paisatges de la meva estimada ciutat, anar a un museu i veure una exposició, assistir a un concert, ajudar a la botiga dels meus avis, fer una paradeta, trobar-me una persona de forma inesperada i acabar passant tota una tarda pel centre de Sant Cugat, quedar amb la meva parella, assistir a una festa d’aniversari d’algun amic o amiga… Això ben bé podia ser el dia a dia de qualsevol de nosaltres.

Els professors d’universitat tenim una gran sort. Podem treballar lliurement en les nostres investigacions. El fet configura una situació de gaudi que valorem molt positivament i un dels resultats és, a més de fer-nos feliços, l’alta productivitat, com l’hort o la vinya, que, ara trobem a faltar. L’Empordà ara pel Vallès ens és vetat. Aquesta feina manual al camp pensem que no és treballar, sí que ho és pel qui ha de fer de sol a sol o amb horari forçat. Podem treballar el que volem en un marc agradable, el nostre, una casa de quatre pisos, quan aixequem la vista contemplem el verd de tota la serra de Collserola en la seva majestat.

Sóc autònom del món de l’espectacle, un d’aquells treballadors invisibles del món de la cultura. Fins al dia 11 de març treballava quasi cada dia, sense gaires vacances, cobrant les factures entre 30 i 180 dies i arribant a final de mes content d’arribar-hi. Des d’aquell dimecres de març, ja no he tornat a treballar i no ho tornaré a fer en molt temps.

El període de confinament ha transformat l’espai del meu pis. Només sortir de l’ascensor i abans de travessar la porta de casa hi trobareu un munt de sabates esportives de diferents mides, algunes ordenades i d’altres no, en funció de la pressa del que arriba de fer esport o de llençar la brossa o de comprar. Hem ocupat descaradament el vestíbul exterior i gairebé l’escala comunitària però també els altres veïns ho han fet.

Per algú que s’ha passat l’últim any i mig penjada literalment d’un mòbil, amunt i avall, amb aquella sensació de ser poc a casa i de veure poc la peque… Vaig pensar que el confinament era, en certa manera, una oportunitat. Una oportunitat per recuperar el temps amb la petita, per tornar a menjar bé i fer tots els àpats a casa, per dormir millor i per poder, per fi, tenir temps. S’obria un parèntesi enmig del brogit d’una vida massa cronometrada sense ni tan sols retrovisor.