…

La marca que ha deixat la Covid-19 a les nostres vides i a la societat en general costarà molt d’oblidar. Pel que ens ha comportat i manllevat, però, sobretot, pels canvis que ja ha començat a dibuixar de cara al futur. La principal transformació, i la més dolorosa, ha estat la deshumanització que ha imposat aquest virus, que no ens ha permès acomiadar-nos dels nostres com mereixien. Ens ha fet viure el dolor des de la distància, sense abraçades, sense contacte, sense poder dir l’últim adéu en persona.

La Covid-19 també ha afectat l’esport federat i escolar de Sant Cugat, una ciutat de referència en l’esport del nostre país i, en alguns casos, a més, un model a seguir a l’Estat espanyol. El món esportiu és un dels pilars importants de la ciutat, tot i que hi ha qui no ho vulgui veure. Molts milers d’esportistes, entrenadors, directius i famílies esperen amb incertesa com serà la pròxima temporada 2020-2021.

Obrim o no obrim el Monestir?, aquesta era la gran pregunta que em feia al principi de la pandèmia. Era clar que no podíem celebrar Misses pel perill del contagi però, calia també tancar l’Església? El Monestir és un símbol per Sant Cugat i crec que tenir les portes obertes era un signe d’esperança i, encara més, en el moment inicial de la pandèmia quan hi havia molta incertesa sobre com aniria tot. Sabia que vindria molt poca gent, ja que només podrien venir les persones a qui els vingués de pas el monestir quan fessin una de les sortides autoritzades però volíem significar que el Senyor està allà amb les portes obertes i que ens acompanya.

Aquesta és la vuitena setmana que porto confinat a casa. Els primers dies els vaig encaixar amb certa ‘normalitat’, perquè ja fa vint anys que visc sol. Sol, però mai incomunicat, doncs m’he sabut crear el meu propi espai. Però ara… ara és diferent. Ara tinc prohibit fer moltes coses que abans feia quan volia. Aquells primers dies m’asseia moltes hores davant de l’ordinador i el televisor, a l’expectativa de noves notícies i atent a les rodes de premsa dels dos governs. No puc negar que fins i tot em queia bé el Dr. Simón, creant tendència amb el seu jersei i amb la seva veu ronca tan característica.

Si hi ha alguna cosa que la Covid-19 ha deixat ben latent és la capacitat de l’ésser humà per ser solidari, per empatitzar amb la situació que viuen els nostres veïns, per tenir cura dels més vulnerables, per donar tot el que calgui per salvar vides… En definitiva, hem pogut viure a gran escala el que jo, que fa més de 20 anys que estic en el món de la cooperació i la solidaritat internacional, tasto cada dia: La capacitat dels humans per sacrificar-nos pels altres.