Entrevistes

Francesc Carbó: “El millor d’haver estat mestre? Poder aprendre de tothom”

Aquest santcugatenc va deixar de donar classes després de 38 anys exercint de mestre a l’escola pública. A través d’aquestra entrevista fem un ampli repàs de la seva trajectòria professional.

Què ha estat el millor de ser mestre?
El contacte amb la gent. Aprendre de tots els alumnes, dels mestres, de tota la gent; poder disfrutar cada dia d’un dia diferent.

Com ha evolucionat l’escola pública en tots aquests anys? I els joves? O en essència són els mateixos que anys enrere?
La societat ha canviat i l’escola ha hagut de canviar. Sant Cugat ha passat d’una escola pública més compacta, més lluitadora i més reivindicativa a una escola que continua sent de qualitat, però aquells trets tan unitaris i reivindicatius ja no els té. Això no vol dir que l’essència de l’escola pública de Sant Cugat no sigui encara la mateixa. Actualment torna a haver-hi una generació de gent jove que creu en els valors essencials d’una escola participativa, plural; torna a haver-hi un canvi en positiu. Els nanos són els mateixos…. el que passa és que ells i els mestres s’han hagut d’adaptar a les noves tecnologies. El jove que tenia problemes d’adolescent i falta de vincles, estimació o lligam familiar… els segueix tenint ara; això no ha canviat.

I els pares són com els d’abans?
Ara els pares són molt més proteccionistes. Abans els pares deixaven més espai als fills i tenien més confiança amb els mestres. Avui els pares, de vegades, més que escoltar-se al mestre o de trucar-nos… es queden amb el que els hi explica el seu fill, i això no ha de ser així. Has de tenir molta experiència, taules i tranquil·litat per crear el triangle pares, alumnes i mestre, i anar tots a una.

L’escola és un complement de l’educació que els nens i nenes reben a casa seva?
L’escola ha d’anar en paral·lel amb casa. Més que parlar de complement, hem de parlar de camins junts per educar un alumne. Si els pares creen vincles amb el mestre o tutor de l’escola, l’alumne ho veu, ve més feliç a l’escola i tot va. No qüestionis el mestre o l’escola sense qüestionar els altres factors. Ara molt sovint els pares truquen a l’escola en funció del que els hi explica el seu fill però sense ànim de saber la versió de l’escola. Quan els hi pots explicar amb calma el que ha passat, aleshores els pares són molt receptius. Si sabem portar els pares, els sabem escoltar i fer participar, va tot endavant.

Les noves tecnologies han canviat l’ensenyament, però també la manera de comunicar-se entre els joves?
A primària hem tingut la sort que el tema de les noves tecnologies encara no és un problema en el procés educatiu; a secundària és molt més problemàtic: els mòbils, els whatsapps, les xarxes socials, internet… A primaria la tecnologia (pissarra digitals, fer power points, etc.) és un suport més en el procés educatiu, a 6è el tema ja comença a ser un problema: nens amb mòbils, xarxes perilloses, etc.

Té Facebook?
No

Té Twitter?
No

Té Instagram?
No, no tinc res.

Whatsapp, sí?
(Riu). Tinc un mòbil que comparteixo amb la Sofi (la seva dona).

I com es comunica amb ella?
La truco a la feina (riu més). Crec que ara que em jubilo ja tindré un mòbil per a mi.

Utilitza internet?
Sí. Per a mi és un vehicle positiu de comunicació.

I els pares d’avui tenen temps d’estar pendent dels seus fills?
Quan fem entrevistes amb pares és el primer que els hi dic, han de trobar espais per poder parlar i discutir amb els seus fills, sigui al matí o a la tarda. No podem dir que no tenen temps més enllà del cap de setmana i de l’estiu; perquè poden mirar menys televisió, per exemple, o pots trobar temps a l’hora de sopar o fins i tot xerrar en el cotxe. De temps n’hi ha, cal trobar-ho. Jo puc dir que a Sant Cugat hi ha molt pare que creu en el valor educatiu dels fills.

El fet de ser mestre l’ha ajudat a ser pare o a l’inrevés?
Jo crec que ser pare t’ajuda molt. La visió que tens de pare fent de mestre t’ajuda al moment que t’entrevistes amb pares, eduques als fills… t’ho mires d’altra manera. I més ara que em jubilo, puc dir que parlo d’experiència de 38 anys educant; tinc fills de 31 i  29 anys i, per tant, he viscut una preadolescència, un fill que m’ha contestat, una relació de filla amb la mare de vegades una mica complicada… això no vol dir que hi hagi mestres que no tenen fills i, en canvi, són molt bons professionals.

Quin consell li donaria a un jove que vol ser mestre?
Que ho faci per vocació. Un mestre hi ha de creure molt en la seva feina i dedicar-hi moltes hores. Ara hi ha molts bons professionals de mestre, però crec que falta una mica de vocació, i quan parlo de vocació vol dir entendre la figura del mestre com una persona que educa més enllà d’ensenyar assignatures; que educa en els sentiments, en les emocions, etc. T’ho has de creure molt.

I què és el pitjor de ser mestre?
El més trist és que se’t morin alumnes, això és el més dur. Veure com crea un buit en l’àmbit familiar i escolar… això és molt dur. De vegades encara em trobo amb els pares…

I que hi ha d’aquell comentari, de vegades recorrent, d’un fill a uns pares quan els hi diu: el mestre em té mania?
(Riu). A vegades, sense adonar-te’n, hi ha algun alumne que no el tractes igual que a la resta, però això, si ets un bon professional, te n’adones. I per tant, jo no parlo de tenir mania sinó que, de vegades, a certs alumnes els has de treballar tots en la diversitat, però en les mateixes possibilitats. Hi ha nanos que potser t’adones que fa 15 dies que l’estàs insistint més del compte o és un nano que em ve a veure perquè té un problema i no li estic donant la importància que té… però l’experiència et fa veure les coses i també t’ajuda a parlar amb altres mestres. Hi ha alumnes que per la seva diversitat necessiten més hores d’atenció i això no vol dir que tinguis mania als altres ni que els descuidis.

Si a les seves mans tingues la possibilitat de canviar alguna cosa de l’escola pública, què és el que faria?
Crec que un mestre no pot tenir la plaça de per vida i això ha de canviar. Crec que un mestre hauria de ser avaluat i contrastat. Hi ha mestres que no acaben de funcionar però tenen la plaça fixe i no pots fer-hi res.

Què farà en Francesc Carbó quan li soni el despertador el dia 12 de setembre i no hagi d’anar a l’escola?
No ho sé (Riu). Jo crec que el que he de fer és no preveure que faré el primer trimestre, el que hem de fer és veure-les venir, a veure quines possibilitats se m’obren per fer coses. Sí que tinc clar que he d’aprofitar la meva experiència de mestre en àmbits socials, d’escoles més necessitades, etc. Hauré de dedicar més temps a les meves aficions, a l’hort, a l’excursionisme… També tinc clar que la meva relació d’àmbit familiar canviarà i he de veure com ho articulo. I sí que tinc clar que tindré més temps per dedicar als amics, a la gent, a poder quedar amb tu i fer un cafè. Molta gent ja m’està dient d’anar a llocs, de fer coses… però ja veurem. El que si tinc clar és que viatjaré més del que viatjo ara, i també, puntualment, m’agradaria fer alguna cosa a l’escola on he treballat fins ara.

És conscient de tot el que ha pogut influir i aportar a milers de nens i pares en tots aquests anys?
Has anat sembrant al llarg de 38 anys i fent feina sense adonar-te’n de la quantitat de coses que has aportat a la gent. I quan acabes, la gent valora molt el que els hi has aportat com a persona, i això és que la gent m’ha fet veure. Has format als seus fills o has estat amb mestres, hi ha hagut un plus afegit més enllà de ser el company de feina o de ser el mestre de matemàtiques. M’ho han fet veure amb un vídeo recordatori de tots aquests anys que em van regalar… i t’adones dels vincles que has creat.

Aquesta entrevista, realitzada per Josep Maria Vallès amb fotografia d’Artur Ribera, es va publicar al TOT Sant Cugat el 10 de setembre de 2017.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial