Entrevistes

Josep Maria Corominas: “Sóc pediatre dels nens i… psicòleg dels pares”

L’amic i Dr. Josep Maria Corominas té 76 anys i fa 50 anys que exerceix de pediatre. Per les seves mans han passat prop de 12.000 nens i nenes de Sant Cugat i, per tant, ha tranquil·litzat a un munt de pares i mares. Només per aquest motiu crec que seria mereixedor del Premi Sant Cugat Extraordinari a tota una trajectòria 2019. En aquesta entrevista parlem de tot plegat, també de la seva afició a la música i del seu pas per la política local.
Com neix la teva vocació per la pediatria?
El meu pare era metge…

Era pediatre?

Ell deia que era pediatre, però era el que ara diem metge de família. Ell visitava tothom, iaios, pares, tietes, nens… Per mi era metge de família. I suposo que el fet de viure la medicina a casa em va atraure i vaig decidir ser metge i, més concretament, ser pediatre.

Ho vas decidir ja de petit?

Sí, de petit… Va haver-hi un moment que vaig dubtar entre medicina i arquitectura. Hi havia un familiar meu que era arquitecte i que a casa ens explicava projectes que feia i jo veia que també era una feina maca, però la medicina es va imposar.

Quants anys fa que ets pediatre?

50 anys. Primer vaig exercir a Barcelona, a casa de la meva germana perquè tenia espai lliure; van ser dos anys. I exercint a Sant Cugat en porto 48.

Et vaig conèixer fa 22 anys, quan va néixer la meva filla Maria. Tres anys més tard també series el pediatre del meu fill Albert. Recordes tots els teus pacients que han passat per la teva consulta?

Recordar a tothom és molt difícil, però amb la gent amb la qual tens més relació, sí. De vegades em trobo gent pel carrer que em saluda i em diuen “Ei, tu vas ser el meu pediatre!”… alguns els recordo i altres no perquè, és clar, 12.000 pacients… tu mateix! I recordar els noms o cognoms ja ni t’explico…

I als 12.000 pacients els hi has de sumar els pares i mares respectius…
Sí, són moltes persones. El dia del sopar d’inici de la campanya electoral de Junts per Sant Cugat uns avis em van dir que feia més de 30 anys que em coneixien… però, imagina’t, uns senyors que no els has vist en 30 anys… doncs segur que han canviat molt. En qualsevol cas, sempre fa il·lusió que et recordin.

Estic convençut que són molts els que pel carrer se t’apropen i et diuen que tu vas ser el seu pediatra… o et recorden per les vacunes?
Una vegada en una botiga, una noia em va dir que recordava el dia que la vaig vacunar. I jo li vaig dir: “Això és l’únic que recordes de mi?” (riu). La gent normalment em recorda com a pediatre, i algun crio com el metge que li va posar les vacunes. Des de fa un temps els nanos creuen que els vacuno sense agulla perquè hi ha una tècnica que treu la sensibilitat de l’agulla. I els crios estan super feliços, diuen que sóc l’únic pediatre de Sant Cugat que vacuna sense agulla! (riu). Aquests em recordaran per aquest motiu!

Jo crec que els pediatres sou el millor amic dels pares novells. Som molt pesats els pares quan tenim el nostre primer fill o filla?
No. Per mi no sou pesats. Entenc que teniu moltíssims dubtes… Jo acostumo a dir que sóc pediatre dels nens i… psicòleg dels pares. A més, com a tots els hi dono el meu número de mòbil sé que per qualsevol cosa em trucaran. Jo estic més tranquil si em telefonen si tenen algun dubte, perquè ells també estan més tranquils. Tinc la sort de fer la feina que he triat, que em ve de gust fer i que m’agrada!

Què és el millor de ser pediatre?
El millor és poder fer cada dia la feina que m’engresca i em fa il·lusió, i de la manera que em ve de gust fer-la, i que suposo que a la gent li deu agradar perquè, altrament, no tindríem les visites que tenim. A mi em segueix omplit molt ser pediatre i per això no em jubilo.

No tens ganes de jubilar-te?
No tinc ganes de jubilar-me perquè vull seguir gaudint del que estic fent. A més avui la medicina avança a un ritme brutal i has de llegir moltes coses. Estem en un moment apassionant.

Sé que ets un home sensible, que t’emociones amb facilitat. Per tractar amb criatures cal una sensibilitat especial?
És bo ser sensible perquè és molt més fàcil entendre els pares i posar-se al seu lloc. Jo quan veig als nanos… els trobo preciosos. Si algun dia torno a néixer, tornaré a ser pediatre perquè veig un crio de vuit dies i el trobo preciós! A mi se’m cau la bava.

Els pares d’avui són els iguals que els de fa 50 anys? Són patidors, protectors o potser avui ha canviat molt i els fills són uns supervivents?
N’hi ha que són molt patidors i d’altres que no tant. En general són bastant patidors, cosa que em sembla bastant normal perquè si explico anècdotes que he viscut com a pediatre i com a pare… Em quedaria sense clients (riu).

Explica, explica…!
Ser pediatre i tenir fills… comences a pensar… “I si… Té això?”, “I si per la qüestió afectiva no m’adono de…” i t’ho passes molt malament.

Quants fills tens?
Quatre.

I néts?
Sis.

Has estat pediatre de tots ells?
Vaig ser pediadre dels meus fills fins a un moment determinat. Va arribar un punt que m’ho passava tan malament que un amic pediatre li va dir a la meva dona: “Quan els teus fills tinguin alguna cosa em truques i després li comentes al teu marit”. Pensa que hi ha una càrrega afectiva que fa que sigui molt difícil que siguis objectiu amb un fill. Sempre serà molt més objectiu un metge que no és el pare de les criatures que un mateix. Jo he visitat la tira de nanos que són fills de metge.

Expliquem una d’aquests anècdotes teves de pare i pediatre a la vegada.
T’explicaré la més bèstia i pots riure tant com vulguis. Una nit el Sergi, el meu fill gran, aleshores petit, que dormia al meu costat del llit, va començar a queixar-se al voltant de les 12 de la nit. Me’l vaig mirar bé, el vaig auscultar, el vaig explorar… i res. Vaig anar a mirar quins medicaments tenia a casa per si podia necessitar res, fins i tot en vaig agafar tres o quatre i els vaig deixar a la tauleta de nit… El meu fill continuava enfadat i jo el seguia observant…. i la meva dona dormint com un tronc. Doncs així ens van donar les cinc de la matinada!, moment que la meva dona es va despertar i em va preguntar pel Sergi. Li vaig dir que estava inquiet i que jo no sabia veure que tenia… Es va aixecar, s’acosta al meu fill, li obre el bolquer… s’havia fet caca. Li va netejar el cul i el nen en un minut es va adormir! Jo m’havia passat cinc hores tocant-li la panxa, auscultant el seu cor… de tot menys mirar si s’havia fet caca. I era tot el que tenia!

Recordes una anècdota d’alguns pares?
I tant! Vaig fer la primera visita del fill d’una parella molt jove que estaven molt atabalats. Els hi vaig explicar com havien de fer la papilla de fruita, els hi vaig dir que podien posar 1 o 2 galetes per espasar una mica. I al vespre em van trucar a casa per dir-me que ja havien posat 8 galetes a la papilla de fruita i que aquesta ja estava super espesa i, per acabar-ho de rematar, em van dir: “I no sabem com fer-ho per arribar a les 102 galetes!”. Jo a la recepta els hi vaig escriure 1 o 2 galetes i ells van llegir 102 galetes! I això no és cap acudit, pots costar de creure però és real. Com és possible que a un nen de 4 mesos pretenguis donar-li 102 galetes cada dia? Però això t’ho juro que m’ha passat.

Ets el pediatre dels teus néts?
Sí. El que passa és que com la meva filla Mireia és pediatra també i treballem junts a la consulta, normalment els néts els visitem els dos. Quan són els seus fills, ella té els dubtes de ser la mare de la criatura, i jo m’ho miro amb certa distància. Aleshores som dos pediatres observant i, normalment, coincidim.

Quin és el primer que aconselles als pares novells?
Que si tenen qualsevol dubte, que em truquin. Que no s’atabalin, que no prenguin gaires decisions perquè de vegades, amb tota la bona fe del món… Com em poden telefonar dissabtes i diumenges i sempre que vulguin, que no pateixin, calma i tranquil·litat!

Més enllà de la teva jornada laboral, que és de 9 a 14 h i de 15 a 20 h. que, deunidó!, quantes trucades reps?
Depèn de les èpoques de l’any, si hi ha grip, etc., però hi ha caps de setmana que he rebut 40 trucades.

A Sant Cugat hi ha nens i nenes de diversos països…. En funció de la seva procedència es pot donar el cas que els tractaments mèdics hagin de ser diferents, o tots els nens i nenes del món pateixen el mateix…?
Quan estan aquí tots pateixen el mateix perquè conviuen amb els virus que tenim aquí. El que és diferent és la mentalitat dels pares. Els pares de l’extrem orient tenen una mentalitat molt determinada i els pares sud-americans una altra molt diferent. Aquests darrers són una mica alarmistes, i les àvies encara més.

I has atès alguna criatura que ha vingut de fora a passar uns dies a Sant Cugat i que potser ha incubat res lluny d’aquí?
Moltes vegades hi ha familiars que vénen de fora i els nens agafen els virus d’aquí. Normalment no són nanos que venen amb malalties de no sé on. Són nens que estan immunitzats dels virus del seu entorn, però no ho estan dels virus d’aquí. Jo, per exemple, aquí a Sant Cugat pràcticament no em poso mai malalt perquè visc entre els virus i bacteries de sempre, però un cop vaig anar a Hong Kong a veure la meva filla petita i vaig tornar a Sant Cugat amb mocs i tos i aquí, a la consulta, tots es reien de mi! És a dir, estic immunitzat dels virus de Sant Cugat, però no dels de Hong Kong. Per tant, els que vénen de fora els poden atacar els virus d’aquí, o si tu vas a Estats Units t’emportes els virus catalanets i contagies a la gent d’allà (riu).

Canviem de terç… Probablement molta gent no sap que ets un gran amant de la música clàssica…
La música m’agrada moltíssim, especialment la barroca. A casa tinc una pila de discs i pràcticament sempre estic escoltant música barroca. Faci el que faci, m’agrada que hi hagi un fons musical. I si la família té feina, doncs per no emprenyar ningú, em poso els cascos. I estic content perquè he pogut transmetre als meus fills la meva il·lusió per la música. Quan eren més petit i anàvem de viatge en cotxe tenim un pacte… cada cinc cançons que els hi agradaven a ells, n’escoltàvem una de les meves i a poc a poc els vaig anar introduint en la música clàssica.

Però és que a més… cantes al cor Veus del gòspel, de Sant Cugat!
Un dia uns amics em van animar a cantar en una coral de gòspel. Em va fer gràcia, hi vaig anar, ho vaig provar… i ja hi porto quatre anys. Sóc un baix. La veritat és que ens ho passem molt bé, som un grup d’uns 30, tenim un director que és un encant de persona i que té molta paciència, i que ens engresca molt. Cantem a quatre veus i diuen que no ho fem malament.

I quan podem escoltar al Dr. Corominas cantant gòspel?
Justament aquest setembre començarem a preparar el concert del desè aniversari de la coral. Per tant, qui vulgui venir… que m’ho pregunti.
D’altra banda, l’any passat vam cantar a benefici d’Oncolliga Sant Cugat. Vaig parlar al seu dia amb la Carmela, aleshores alcaldessa de Sant Cugat, li vaig fer la proposa, i de seguida ens va donar totes les facilitats per fer el concert al Celler Modernista. I el concert, amb 200 persones de públic, va anar molt bé. La idea és repetir el concert a benefici d’Oncolliga aquesta tardor.

Ara que parlaves de la Carmela Fortuny… Fa uns mesos vas donar una sorpresa incorporant-te a la llista electoral de Junts per Sant Cugat que va encapçalar la mateixa Carmela. Perquè vas decidir fer aquest pas?
T’explico com va anar! Jo vaig ser el pediatre dels fills de la Carmela i sempre hem mantingut una bona relació; sempre hi ha gent amb la qual tens més feeling i amb la que menys. Quan era regidora ja havíem fet algun projecte junts pensant en les escoles. I un dia em va dir que volia parlar amb mi, em va proposar que formes part de la seva llista electoral. Em va dir que buscava gent que estimem Sant Cugat i que li faria molta il·lusió que m’incorpores. Jo a la Carmela l’aprecio moltíssim, i ella sempre que ha pogut m’ha ajudat. Li vaig dir que sí immediatament perquè m’estimo Sant Cugat i creia en el projecte de Junts per Sant Cugat que em va explicar la Carmela. Tenia clar que ajudaria en tot allò que pogués, però no deixaré de ser pediatre. Jo a la campanya electoral no vaig poder estar a les parades de Junts per Sant Cugat, però cada dia, de nou a vuit del vespre explicava el nostre projecte polític a tots aquells que passaven per la consulta. I van ser molts que em van dir que ens votaríen perquè confien en mi.
També t’he de dir que hi ha molts d’aquests que ens van votar que ara estan molt emprenyats.

Pel pacte d’ERC, PSC i la CUP?
Sí, perquè van votar la Carmela, va guanyar, però no va ser l’alcaldessa perquè el tripartit ho va evitar. Hi ha molta gent indignada, molts que m’han dit que ja no votaran més perquè van triar una opció i després ERC ha fet el que li ha donat la gana.

I tu com vas encaixar el pacte d’aquest curiós tripartit per governar l’Ajuntament de Sant Cugat, tot i que Junts per Sant Cugat va guanyar per diferència les darreres eleccions municipals?
Fatal, emprenyat, indignat i més coses! Em va semblar una absoluta vergonya, horrible! No puc entendre que la gent d’ERC pacti amb els tios que mantenen a la presó a l’Oriol Junqueras. Si jo fos en Junqueres expulsaria del partit a tots aquells que han pactat amb el PSC.
Jo proposaria, si no hi ha cap partit que aconsegueix la majoria absoluta, fer una segona volta entre els dos partits que van obtenir més vots a Sant Cugat, i que la gent torni a votar. I que governi el que la gent vota. Perquè resulta que Junts per Sant Cugat va guanyar de carrer i no governa, i a mi això em sembla totalment aberrant. Què punyetes fan els de la CUP pactant amb els socialistes? I tampoc entén que fa ERC pactant amb el PSC.
Mira, cada Onze de Setembre, ens ajuntem i fem pinya un milió i mig de persones o més! I els partits polítics acaben posant els interessos de partit per damunt dels interessos de Catalunya, i això no ho entenc! S’hauria de fer un front comú dels independentistes i, després, quan tinguem la República, que es barallin per veure qui governa.

 

 

error

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial