L’artista santcugatenca Tatiana Blanqué torna a participar en el White Summer de Pals, Costa Brava. D’una banda exposa però, a més, és la comissaria per tercer any consecutiu del projecte Consciències Naturals que aquest 2019 té per lema SOS L’últim sopar, una instal·lació dedicada a la descurança de l’ésser humà dels mars i oceans. Un treball realitzat en equip per les artistes Fiona Morrison, Pilar Farrés, Michelle Wilson i la mateixa Tatiana Blanqué.
Consciències Naturals III i dues exposicions d’art contemporani i modern, que mostren les galeries Jorge Alcolea – Sala Nonell de Madrid i Barcelona, es poden visitar fins al 25 d’agost al White Summer Masia, una experiència molt recomanable.
Fins a quin punt les influències familiars -el teu avi matern va ser sastre i va portar el Prêt-à-porter a Espanya, i la teva àvia materna havia estat fotògrafa- van ser definitives en la teva aproximació al món de l’art?
Això segur! Crec que la part creativa d’aquestes dues professions sempre m’han atret molt. A mi la fotografia no era un tema que m’agrades, però el retoc fotogràfic sí, molt. El que feia la meva àvia el primer quart del segle passat era retocar fotografies amb pinzells, i això sí que m’agradava. Per part del meu avi, m’encanta el món de la moda i sempre he estat molt pendent de les tendències, els colors… tot el tema estètic m’interessa i m’atrau moltíssim. Això també em passa amb el disseny industrial a partir de l’empresa que tenia el meu pare sobre il·luminació. També m’ha pogut molt la part romàntica; l’art sense una part romàntica no acaba de ser art. Està molt bé que sigui reivindicatiu, hi estic totalment a favor, i que comuniqui, però sempre hi ha de tenir una part poètica i somiadora. Entendre la creativitat des del punt de vista artístic… ha de tenir la seva part de somni, màgia…
Els teus inicis van ser molt coloristes….
Sí!!! Jo era una fan del Van Gogh, aquells colors m’encantaven. Jo treballava molt amb taques de colors. Vaig tenir una època que feia molts personatges i molts d’ells eren polítics. I sí, construïa amb taques de colors. Després vaig passar a temes més intimistes. M’atreia tot el tema religiós encara que jo no vaig tenir una educació religiosa, era com una part espiritual que em mancava. I feia calzes que estaven molt representats a les taules de Nadal, aquelles copes de les àvies d’abans. I això em va portar als espais buits, a les arquitectures nues… i aquestes em van dur a mirar a l’exterior. Per tant, primer m’enlluernava el que els altres pensaven de mi i, a poc a poc, vaig començar a buscar el que jo volia, i vaig començar a buscar cap en fora.
I mirant l’exterior et trobes el pi blanc.
Exacte. El creixement ha estat això, d’estar molt pendent de què diran els altres a mirar endavant i buscar el que a mi m’interessa, i així vaig arribar als arbres. I vaig trobar que era l’espai més autèntic i menys contaminat que jo havia tocat fins aleshores. L’arbre era un objecte que em lligava molt el terrenal amb l’espiritual, i podia crear uns espais que eren absolutament meus i que, fins i tot, podien arribar a ser com la meva consciència.
Em consta que som molts i moltes els que estem enamorats dels teus arbres.
Sí? Espero que sigui així (riu). I espero també que s’entenguin les evolucions que els artistes en general fem perquè… a mi el dibuix m’agrada moltíssim, però a mi cada vegada més m’interessa poder reivindicar a través d’aquests arbres. Ara, amb tota aquesta instal·lació que s’ha muntat al White Summer m’adono perquè darrerament estava treballant molt amb branques… la pell d’aquestes branques començaven a ser plàstics. I m’adono que realment la vida et porta a on tu vols anar. I ara estic intentant que cohabiti el dibuix amb l’objecte, i penso que això és molt interessant. És important que la gent entengui que quan tu vols expressar alguna cosa, no només ho pots fer amb una imatge, sinó que ho pots explicar de moltes altres maneres. A mi el suport del paper m’interessa moltíssim.
És el teu tercer estiu al White Summer de Pals. Com hi arribes fins aquí?
Jo sempre he estiuejat a la Costa Brava i fa quatre anys vaig venir perquè el meu marit participava amb un estand, i em va dir que a la part de dalt del Mas hi havia una exposició d’art. I en veure-la, vaig pensar… si nosaltres hem d’intentar aportar a la societat l’interès per les arts visuals, s’ha de muntar algo ben muntat, amb cara i ulls, que la gent se senti atreta. I els hi vaig presentar un projecte per la següent edició. Vaig explicar-li a la Miriam Cuatrecasas el projecte que jo creia que podia funcionar, i està encantada! M’ha donat un suport brutal i totes facilitats, fem un Quid pro quo. La veritat és que jo li estic molt agraïda i crec que ella a mi també. Això va creixent i espero cada vegada poder fer coses molt interessants.
Pel White Summer del 2018 van passar-hi més de 142.000 persones en tres setmanes, i moltes d’elles són turistes. Participar-hi ajuda a projectar més la teva obra a l’exterior?
Sí i, a més, hi ha gent del món editorial, de la fotografia, del col·leccionisme que està aquí de vacances i quan es troben el que hi ha al White Summer ho agraeixen perquè és un festival que cada vegada avança més cap a la creativitat, música, gastronomia, arts visuals, circ, espectacles… en definitiva, un show! I el fet que vinguin estrangers evidentment que és bo. Aquí no només exposo, també em dono a conèixer, pensa que jo vinc pràcticament cada dia i em presento a mi mateixa, als artistes i a la galeria Jorge Alcolea i Sala Nonell que són els partners que s’han volgut sumar aquest any. És un showroom perfecte per fer currículum i poder arribar més enllà.
És una manera més fàcil d’accedir a l’art. De vegades al públic ens costa entrar en una galeria. Aquí no és el cas.
Sí. A més pensa que les arts visuals han de ser un món de sinergies amb moltes altres coses. L’art és música, és música d’imatge. L’art pot ser degustació, pot ser olfacte. L’art pot ser estètic o no. L’art pot ser reivindicatiu o no. Tot això està aquí al White Summer, i tot això la gent ha d’entendre que són unes sinergies que es nodreixen unes de les altres i que això fa que la gent es pugui sentir més propera en àmbits que potser no hi estan tan posats. De vegades sembla que a les arts visuals o ets un expert o no en saps, i això no és veritat. L’art t’agrada o t’agrada, t’interessa o no t’interessa. El més important és que no et deixi indiferent, que entris aquí i que tinguis curiositat pel que veus, escoltes…
Com neix la instal·lació SOS L’últim sopar?
Això ha estat pitjor que un part! (riu). Jo tenia clar que aquest volia fer una instal·lació perquè sempre havíem fet una exposició. I vaig pensar que havíem de fer alguna cosa que estigui molt a l’ordre del dia i, casualment, Estrella Damm que és un dels patrocinadors de White Summer acabava de fer uns anuncis brutals sobre la protecció del fons marí, i vaig veure que era el moment de sumar-nos al projecte des de la nostra vessant artística, aportar alguna cosa que fos atractiu, elegant, estètic i que no fos molt enrevessat. El missatge havia de ser molt clar i molt concret, i vam començar a pensar en plàstic. Vaig anar a veure moltes deixalleries, i va ser molt interessant. És espectacular la de porqueria que creem, és molt interessant veure el món del reciclatge, els recursos que hi poden posar les empreses, la sort que tenim de viure en aquest món on hi ha recursos per poder pagar tot això… i aleshores entens perquè no veiem tota la porqueria que originem, perquè hi ha qui es dedica a ordenar-la i que vagi a parar a llocs que no ens contaminin tant. Jo sempre he estat molt moderada i conservadora, i vaig pensar que em venia de gust fer algo diferent i trencar amb la meva manera de treballar. I com amb les artistes que jo he col·laborat al White Summer han tocat molt el món de la instal·lació, m’he nodrit de la part que a mi em manca. No va ser fàcil, però a la que ens vam ajuntar va sortir tot rodat. T’adones que és molt important treballar en equip i aprendre un dels altres. La veritat és que estem molt contentes d’haver sumat.
Un ocellet m’ha dit amb la boca petita que alguna cosa passarà amb aquesta instal·lació artística un dels darrers dies que es podrà visitar…
No sabem quin dia serà exactament, però intentarem que sigui la darrera setmana del White Summer. Farem un petit happening, i les quatre artistes estarem aquí per tirar ampolles buides d’aigua en un espai que tenim perquè la gent s’adoni de la quantitat de plàstic que només en aquestes tres setmanes s’ha generat en aquest recinte.
Ens confirmes la teva participació al White Summer de l’estiu del 2020, sigui a Pals o en un altre lloc?
Sí, bé la veritat és que cada any acabo baldada i dubto de tornar-hi, però cada cop que em truca la Miriam, quedem i veig el projecte creatiu que tenen entre mans per a la pròxima edició i les ganes que li posen… no puc deixar d’estar aquí. No sé què passarà l’any que ve, però si em volen i els hi puc plantejar algo nou aquí a Pals o… a Sotogrande, doncs, perquè no! Potser en lloc de fer vacances a la Costa Brava me’n vaig al sud que també està molt bé!
Tot seguit, tenim opció de parlar amb l’artista Michelle Wilson, una de les quatre artistes que també ha intervingut en la instal·lació SOS L’últim sopar. Parle’ns del fons d’aquest projecte.
És un horror, avui hi ha més plàstics que peixos. Tots en som responsables, jo no sóc perfecte, però cada dia faig petites coses per ser una persona més sostenible. El canvi climàtic és un tsumani. Aquesta instal·lació artística era una oportunitat que no podia deixar passar, estic molt agraïda amb la Tatiana, la Fiona i la Pilar; són unes dones molt valentes. Aquest és un tema molt seriós, però a la vegada ha estat molt divertit participar-hi. Som un equip molt trempat!
La teva aportació el disseny i la construcció de la taula de metacrilat que representa l’últim sopar, però també hi ha una part important com és el so que constantment escoltem mentre observem aquesta instal·lació.
Sí, podem escoltar dos àudios. Una és una introducció de sons del mar com ones, gavines… I l’altre és un àudio més potent i fort, una balena molt rara, de fet en el món només hi ha 40 com aquesta, també escoltem el so del trencament d’un iceberg.
Aquesta entrevista, realitzada per Josep Maria Vallès al White Summer 2019 (Pals, Girona), es va publicar el 14 d’agost de 2019.
