Entrevistes

Mònica Green: “M’agrada molt fer vida a Sant Cugat i parlar amb tothom”

La cantant nord-americana, va arribar a Catalunya amb vint anys i en fa quatre que viu a Sant Cugat. Interpreta soul, blues… amb una potent veu i sempre amb un somriure.

nica Green va néixer a Rochester (Nova York) en el si duna família amb una gran tradició musical. El seu avi va ser un excel·lent baixista, bateria i pianista. La seva àvia, una cantant de jazz i la seva mare, pianista i compositora. Tenia, indubtablement, molts números per dedicar-se al món de la música. De fet, ja de petita es va iniciar com a cantant corista en estudis de gravació. La seva potent veu i la seva presència als escenaris la van portar a Atlanta (Georgia, EUA) on va treballar amb Larry Blacman, Jason Bryant of the SOS Band, entre molts altres artistes.

L’any 1987, de gira per Espanya amb el xou de The Supremes va conèixer Barcelona, ciutat de la qual es va enamorar fins al punt que shi va quedar a viure. Més tard descobriria Sant Cugat, la ciutat on resideix des de fa uns quants anys amb la seva parella. La seva trajectòria professional ha estat i és molt àmplia i reeixida. Justament aquest gener va protagonitzar a la sala Barts de Barcelona un concert molt especial per celebrar aquests 30 anys de música al nostre país. Green va comptar a lescenari daquesta sala del Paral·lel, plena de gom a gom, amb la complicitat de la seva banda, Projecte Soul, probablement la millor de música negra del país. Un concert emotiu, sobretot quan va recordar la seva mare, que va morir al setembre, o en compartir escenari amb vells amics i també amb la seva filla.

Personalment no coneixia Mònica Green, però que lhavia vista actuar diverses vegades a la sala Luz de Gas de Barcelona. I desconeixia que vivia a Sant Cugat, però fa pocs mesos algú m’ho va comentar. En saber-ho, ràpidament vaig contactar amb la bona amiga Gemma Recoder, directora del festival Canet Rock, organitzadora de grans concerts i copropietària de la sala Luz de Gas, qui em va ajudar a contactar amb la nostra entrevistada. Dit i fet. El dilluns 3 de desembre a les 15 h ens vam citar a lexterior del Cafè Belgrado de Sant Cugat per anar plegats xino-xano a la sala El Siglo de Mercantic, lloc on faríem la sessió de fotos i després lentrevista. De fet, una setmana abans de la trobada, em vaig reunir amb el Josep Alà, programador cultural dEl Siglo, per donar un cop d’ull a l’emblemàtic local perquè, tot i ser un espai que conec força, mel volia mirar amb ulls diferents, concretament de fotògraf, i comprovar in situ si era una bona localització per immortalitzar amb la càmera de Bernat Millet una cantant de soul, blues i rhythm & blues com Mónica Green. La prospeccióvisual va ser molt positiva. És un espai amb moltes possibilitats; no en va és un escenari triat sovint per enregistrar programes i anuncis de televisió.

nica Green arriba passats uns minuts de les tres de la tarda al Cafè Belgrado, i ho fa acompanyada de la seva mànager, Sònia Font, i duna amiga seva de Sant Cugat, Pilar Pariente; porta un cafè a les mans que no sacabarà de prendre en tota la tarda. Ens presentem i em captiva des del primer minut amb la seva alegria innata. Poques vegades va deixar de riure en les prop de dues hores que vam passar plegats. Vaig conèixer una Mónica Green oberta, optimista, riallera, agradable, senzilla, espontània i sense gens de pressa. Vestia de blau i negre. Uns pantalons ajustats i un jersei primet de mitja màniga de color blau, una caçadora de pell negra i una bufanda de pell de conjunt. Lluïa un petit cor al coll, un anell gran a cada mà i una polsera. Les ungles pintades de color granat. I calçava unes botes de pell girada de color marró clar.

El fotògraf Bernat Millet sadonà ràpidament de les possibilitats de la seva model i li fa tantes fotos com pot durant prop duna hora. Ella respon amb ganes a totes les seves peticions i suggeriments. Li fa fotos a lescenari dEl Siglo, amb micròfon, sense micròfon, al costat del piano, cantant, embolicada amb part del teló, somrient, entre llibres, dreta, asseguda i, sobretot, mostrant davant la càmera bona part de la teatralitat que la Mónica sembra i produeix al seu interior. És tota una artista. La Sònia, la Pilar i jo gaudim d’ella durant aquesta inoblidable sessió fotogràfica.

Entén i parla el català perfectament, però segons ella, sexpressa millor en castellà.
Entre foto i foto ella ens explica que coneix Mercantic però que mai hacantat a l’escenari dEl Siglo. Li agrada molt lespai. La meva resposta no podia ser cap altra: Mónica, mai diguis mai…!”.

Un cop realitzades les fotos, seiem en una de les tauletes i li mostro els números anteriors de la revista Món Sant Cugat. Els fulleja amb molta atenció, destaca la qualitat de la publicació i li fa molta il·lusió ser la propera entrevistada. En una altra taula, a uns metres de la nostra, seuen la Sònia i la Pilar, que seguiran amb molta atenció la totalitat de la nostra conversa. De tant en tant, quan a ella li ve de gust, entre algunes respostes, sem posa a cantar improvisadament. Tot un luxe. Aquest és un dels privilegis de lofici de periodista!

Com recorda els seus inicis en el món de la música?
Hi ha una influència clara de la meva família. Els meus avis i la meva mare eren músics. La meva mare va estudiar solfeig i tocava el piano i cantava fantàsticament bé. A casa hi havia molts discos dels anys 40 i 50. La meva àvia era el meu ídol, volia ser com ella, era una dona molt fina i amb molta classe. Per mi era com una estrella de cine. I em va ensenyar molt i em va preparar per a la música. En canvi, el meu pare no volia que jo em dediqués a cantar. Bé, ell em deia que si em volia dedicar a la música, mhavia de preparar bé, estudiar i anar a la universitat. Amb 18 anys, molt joveneta, vaig marxar de casa per ser cantant i aprendre-ho tot pel meu compte. Tant de bo hagués fet cas al meu pare perquè estaria molt més preparada. A mi m’ha preparat l’experiència de la vida.

Així, des de molt petitona volia ser cantant?
Des de molt petita tenia el somni de cantar. Agafava el pal de lescombra (riu) i amb un llençol davant del mirall feia destrella de la cançó. Que jo recordi, amb tres anyets ja volia ser cantant.

I no ho ha deixat de ser mai?
Mai. I he tingut la sort de viure de la música i, de vegades, …de no viure de la música (riu!). Jo he estat addicta a la música i, per tant, per a mi no era difícil dedicar-mhi ni viure només de la música.

I el sentit de lhumor també és genètic?
De la meva família. Som tretze germans, nou nois i quatre noies. Casa meva sempre era plena de rialles, crits… tothom parlava fort (riu i es posa a cridar) i avui seguim molt units. Recordo que li deia al meu pare que volia sortir per jugar amb els meus amics i ell em deia… Per què? Si els teus germans són els teus amics. No et fan falta més amics!(continua rient). Vam créixer sent molt amics i ho continuem sent.

Imagino que té família als Estats Units?
Tots són als Estats Units. Vaig venir aquí amb 20 anys. Tenia l’oportunitat d’anar al Japó o a Espanya, i vaig ve- nir cap aquí. Ho vaig fer amb un contracte de treball i em van seguir donant feina i més feina. I amb el meu representant, Joan Antoni Leiro, que descansi en pau, vam passar uns anys meravellosos. Era el primer cop que sortia dels Estats Units.

I segons el que mhan dit, es va enamorar de Barcelona…
Totalment, em vaig enamorar de Barcelona. I Barcelona de mi (riu molt). Mai mhe sentit estranya aquí, sempre mhe sentit com a casa, com recolzada i per això crec que mai vaig marxar.

I no li va costar adaptar-se? Ho dic perquè els Estats Units i Barcelona són llocs molt diferents.
No, no em va costar perquè a la meva família i hi ha moltes cultures i això va fer que no fos un xoc cultural i no em va costar gens adaptar-m’hi. I, a més, jo volia acollir la vostra cultura, entrar-hi, aprendre, conèixer… I també tenia ganes de sortir dels Estats Units.

Recorda els seus primers concerts a Barcelona ara fa uns 30 anys?
!!! Jo recordo el meu primer concert (riu molt). Va ser a la discoteca No del carrer Aribau. A més, ho recordo perquè vaig perdre uns vestits en una maleta a laeroport del Prat. Eren uns vestits blancs que ens havíem de posar dues noies i jo, per fer el xou de The Supremes, però no érem The Supremes, nosaltres érem més joves que elles (riu). Va ser una època molt maca… vaig fer classes de català perquè jo volia parlar amb el pú– blic. Jo no sabia espanyol, tot i que els meus avis per part de mare eren cu- bans! Per tant, abans de saber espanyol, havia daprendre català perquè estava a Catalunya.

Va ser fàcil aprendre català?
No em va costar gaire perquè era com la música. No era difícil, jo havia daprendre de TV3, de La Vanguardia, dEl Periódico, llegint sempre llibres i escoltant cançons de Joan Manuel Serrat i també escoltant molta ràdio. El que et deia… era com fer música.

I cantar en català? Perquè una vegada va cantar lhimne del Barça en un Camp Nou ple de gom a gom!
I també he cantat amb Joan Manuel Serrat i amb diferents artistes en català. Jo he fet moltes coses en català com el musical Sheldon Epps Blues amb Àngels Gonyalons dirigit per Ricard Reguant. El català no és difícil.

I que tal és el públic català?
El públic català està acostumat a l’art ben fet. És com a Nova York. No es pot anar a mitges amb el públic català perquè en sap i hi entén, té cultura musical. Al principi, com que era molt jove, sí que era difícil, havia daprendre de pressa i saber què li agradava al públic i què no, explicar-li coses. És un públic molt respectuós i tranquil. Pots anar pel carrer i són molt amables, no molesten ni atabalen. Els catalans són fantàstics. He fet molts concerts i no mhe dedicat gaire a passar per estudis de gravació per fer dics. El meu fort sempre ha estat el directe, el contacte amb el públic.

A Mónica Green quina música li agrada, a quins concerts acostuma a anar?
Hi ha un ventall ampli de música que magrada, fins i tot la copla. Un dia Justo Molinero de Radio Tele Taxi em va dir que cantés copla en anglès i ho vaig fer (i es posa a cantar-la!). Fa poc mel vaig trobar i me la va fer cantar una vegada més (riu). Ell creu que hauria de cantar cançons castellanes en anglès… és una bona idea; potser algun dia ho farem!

Quan va descobrir Sant Cugat?
Doncs quan Lluís Recoder era lalcalde de Sant Cugat. Jo tinc una gran amistat amb la seva família i per a mi són la meva família a Espanya. Ens coneixem de fa uns 27 anys. La seva germana Gemma és com la meva germana; el seu marit, en Fede Sardà, és el padrí de la meva filla. I fa molts anys que soc a Luz de Gas, tinc una petita participació des dels inicis de la sala. Actualment hi actuo un cop al mes perquè estic viatjant molt i actuant fora d’Espanya. M’estic reinventant.

I quants anys fa que viu a Sant Cugat?
Doncs uns 4 anys. Em vaig casar amb un senyor que fa uns 36 anys que viu a Sant Cugat!

Què destacaria daquesta ciutat?
Sant Cugat m’encanta perquè és un lloc molt tranquil. La gent és molt amable. Hi ha moltes famílies i molts nens que, a mi, mencanten. És una ciutat per viure amb nens. La meva filla es va criar a Sant Pol de Mar, un lloc que també m’estimo molt. Allà hi tinc el mar i aquí tinc la muntanya, amb llocs per caminar…

Hi ha algun racó que li agradi especialment?
Visc molt a prop del Club de Golf i magrada passejar per aquella zona. Però també m’agrada caminar pel centre, pels Quatre Cantons, arribar fins al Monestir i donar la volta. Hi ha molts llocs de Sant Cugat que magraden, i gaudeixo molt anant en bicicleta. És una ciutat ideal per anar en bicicleta. Jo passejo cada tarda un parell dhores. Em sento molt integrada a Sant Cugat. I un dels meus restaurants preferits és el Telefèric.

Estem realitzant aquesta entrevista a la sala El Siglo. Coneix Mercantic? I és clar! Hi vinc a passejar i també he vingut a algunes festes d’aniversari. I he portat a amistats i familiars que venen de fora perquè coneguin Mercantic. Hi vinc moltes vegades.

I li agradaria cantar en algun escenari de Sant Cugat?
I tant que sí! A més, a Sant Cugat em coneix molta gent. Quan vaig a comprar al mercat de Torreblanca enraono amb tothom. Magrada molt fer vida de poble i parlar amb tothom.

Ha anat al Teatre-Auditori com a es- pectadora?
! He anat a veure Esperanza Spalding, a la Lucrecia…

Han passat ràpidament aquests 30 anys de trajectòria?
Dic que són 30 anys per fer-ho rodó i bonic, però en realitat han estat més. I per això vaig preparar aquest gran concert de la sala Barts de Barcelona. Són 30 anys de gira per Espanya, però en realitat fa més que vaig publicar el meu primer disc.

Parlem una mica de la seva banda, Projecte Soul.
Jo tinc una gran sort de tenir uns companys fantàstics perquè en el moment més difícil vaig decidir ampliar el meu grup. Just amb la crisi, en lloc de reduir la banda, la vaig fer més gran. Crec que en els mals moments és quan sha de pensar positivament i tirar endavant. I em va funcionar. Som onze músics a l’escenari, tots meravellosos, que sempre mhan fet costat. Hi ha una gran compenetració entre tots nosaltres. Portem tretze anys junts. Fent soul, blues, funky, jazz… Ells ho poden tocar tot. A mi magrada fer cançons que ningú més vol tocar, per una raóo per una altra, però ells m’entenen sempre perfectament. Tenim molta química a lescenari.

És fàcil seguir-la… Tinc la sensació que potser els canvia lordre pactat de les cançons… o és disciplinada?És molt fàcil. Ells mateixos munten lordre de les cançons que toquem i jo els faig molt cas. Estem en sintonia, parlem el mateix idioma.

En quin moment dona un concert per acabat?
Si veig que el públic està entregat, jo continuo cantant, però s’hi veig que hi ha públic que potser començar a enraonar… doncs dono el concert per acabat; és el moment de dir Bona nit i fins aviat”. Mentre tinc latenciódel públic, jo continuo damunt de lescenari.

Diguim algun artista, amb qui hagi compartit escenari, de qui guardi un bon record.
Doncs amb la Lola Flores, amb qui fins i tot vaig compartir camerino, perquè així ella ho va voler. Ella em deia: Prima, tú aquí, a mi lado conmigo!(riu mentre imita amb afecte la manera de parlar de la desapareguda Lola Flores). Era una gran dona, art en estat pur, jo em quedava amb la boca oberta. I jo una negreta de Nova York que no sabia res de flamenc… en veure aquesta dona que tenia tant de foc que jo em deia: Aquesta és una de les meves, jo vull ser com ella!(diu rient i cridant). També he cantat amb el Josep Capdevila, en Sergio Dalma, perquè el vaig conèixer com a Josep. Vaig treballar amb ell quan encara no era famós a la discoteca Shadowsde Barcelona, un local que avui és Muntaner 4. En Josep és molt bona persona i me lestimo molt. I et podria dir molts altres artistes com Joan Manuel Serrat, que vaig conèixer quan jo tenia 21 anys, i sempre ha estat fabulós amb mi. O d’altres que ja no hi són, com Josep Maria Bardagí.

I algun artista amb qui encara no has tingut oportunitat de cantar i que et faci una especial il·lusió? M’agradaria cantar una cançó amb Lluís Llach. I també amb Dyango, que mencanta, és una de les millors veus que tenim; és com un soul espanyol (i es posa a cantar imitant Dyango). No entenc com Dyango no és considerat aquí com un dels grans dels grans; en canvi a Sud-amèrica està molt ben considerat. Té una veu perfecta i és súper professional. I mhauria agradat molt tornar a cantar amb Moncho, el Gitano del Bolero, el trobo molt a faltar. També m’agradaria molt cantar amb Cris Juanico, cantant del grup Ja Tho Diré de Mallorca.

Té alguna superstició abans de cantar?
Noooo. L’única cosa és que abans dac- tuar no magrada que vingui ningú a explicarme alguna cosa negativa. Prefereixo que mho expliquin després del concert, perquè just abans la meva ona és positiva i la necessito per cantar. Però el tema de colors o gats negres… res de res, tot això no em preocupa (riu molt).

Es cuida molt la veu?
, ja he deixat de fumar. I estic menjant molt saludable. Em cuido molt més i em sento amb molta energia, amb les meves fruites i verdures, i molta aigua. I encara que tingui un re- fredat, mentre no mafecti les cordes vocals, jo puc cantar sense problema.

Quin consell donaria a una joveneta que, com Mónica Green, vol ser cantant?
Que es prepari molt bé. Que estudiï. I sobretot que no vulgui entrar al món de la música per ser famosa, sinó per gaudir i deixar-se portar on Déu vulgui. Si no arriba a fer un disc número 1, no vol dir que no sigui bona. És important que gaudeixi molt del seu art, de la vida i compartir lescenari amb el públic, que és com compartir taula amb una bona colla damics. Ser cantant per ser famosa seria un gran error. La música vol dir treballar molt.

Què hauria estat de no ser cantant?
Ohhh! (obre molts els ulls). Infermera, no (riu). De jove volia ser policia o arqueòloga, m’agraden molt els estudis socials i la història. Si no cantés, possiblement seria en una universitat impartint classes, ensenyant. De l’única cosa que estic penedida és de no haver fet cas al meu pare i tenir uns estudis, de no haver anat a la universitat. Tot i que avui, molta gent acaba els seus estudis i no pot treballar del que vol… Però m’hauria agradat estudiar música… De fet, mai és tard; tinc piano a casa i puc fer classes i estudiar. És una de les coses que vull fer, seguir aprenent i tenir la ment ocupada amb coses positives. Tinc ganes de seguir millorant.

Coneix la revista TOT Sant Cugat…?
És clar que sí!!! Cada setmana agafo el TOT en diferents punts de la ciutat. Vull saber què passa, a qui entrevisteu, qui actuarà en un lloc o un altre, mirar la guia dels restaurants. Jo sempre llegeixo el TOT Sant Cugat!

I què li sembla la revista semestral Món Sant Cugat que ha fullejat just abans de començar aquesta entre- vista?
M’encanta la portada i el conjunt de la publicació. M’agrada molt. He vist lentrevista de la meva amiga Gemma Mengual. La conec molt i també a la seva germana i cunyats. He anat al gimnàs amb la Gemma i el seu marit Enric; ens coneixem molt. També he vist una entrevista al Pep Tugues, director del Teatre-Auditori Sant Cugat. És molt maco el Pep. Mel va presentar la Lucrecia quan va venir a actuar amb els Lunnis. El Pep em va dir aquestaés casa tevai que per actuar al Teatre-Auditori Sant Cugat hauria de venir acompanyada dun grup gran. Doncs Pep, ara el tenim! (torna a riure).

Mónica, moltes gràcies per compar- tir aquest temps amb nosaltres.
Moltes gràcies a vosaltres pel vostre interès.

Han estat 50 minuts d’entrevista, dobservar i escoltar una dona molt expressiva i optimista que et contagia i sorprèn constantment, que no et deixa indiferent. Ha estat un veritable plaer haver-la conegut.
Amb la gravadora ja apagada… convido Mónica Green que vingui a la presentació d’aquest número de la revista Món Sant Cugat el 22 de gener de 2018 just on ens trobem, la sala El Siglo de Mercan- tic Sant Cugat i, finsi tot, m’atreveixo a enredar-la perquè ens interpreti alguna de les seves cançons. Em diu sense dubtar-ho que ho farà encantada i m’avança que fins i tot ens cantarà una cançó en català. Jo li ho agraeixo tot afegint… Ho veus Mónica? Ja no podràs dir que no has cantat a El Siglo!

Entrevista realizada per Josep Maria Vallès, amb foto de Bernat Millet i publicada al Món Sant Cugat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial