La flautista Elisabet Franch (Sant Cugat, 1983) ha tocat al Liceu, Scala de Milà, al Carnegie Hall de Nova York, al Bolshoi de Moscou… Actualment és solista de la Tianjin Symphony Orchestra de la Xina, on viu des de fa tres anys. Només torna al seu estimat Sant Cugat si té algun bolo programat com ha estat el concert per a flauta i orquestra de Mendelssohn al Teatre-Auditori Sant Cugat realitzat el 22 de novembre passat acompanyada per l’Orquestra Simfònica Sant Cugat i dirigida pel mestre Salvador Brotons. Un concert que també va repetir a Vilassar. A ambdós concerts es va penjar el cartell de “Sold out” (venudes totes les localitats). Un parell de dies després vam fer aquesta entrevista als camerinos del Teatre-Auditori Sant Cugat i, en acabar, ens va regalar “El cant dels Ocells” com es pot veure en aquest vídeo publicat al final de l’entrevista.
Parlar de la trajectòria d’Elisabet Franch és parlar de constants reconeixements internacionals, però ella continua amb la seva humilitat de sempre i, sobretot, amb el seu característic i espontani somriure.
Com t’inicies en el món de la música?
Vaig començar als 7 anys a l’Escola Montserrat Calduch de Sant Cugat tocant el piano i el violí, després, més endavant, a l’Escola de Música Victòria dels Àngels de Sant Cugat, vaig començar amb la flauta amb el mestre Josep Ferré. Jo tenia aleshores 12 anys.
Explica’ns la decisió de deixar el piano i el violí i triar finalment la flauta.
Uf!!! (riu). Durant molts anys vaig estar compaginant els tres instruments… Del violí vaig passar a la viola… als 18 anys vaig entrar a la universitat… i vaig deixar la viola ja de grandeta, tenia 22 anys.
Quantes flautes tens?
Una! Que és flauta professional amb la que toco sempre. Bé, després tinc la flauta amb la qual vaig començar, una altra que va ser la d’entremig que és semiprofessional. A banda, ara fa poc, m’han cedit una de plata d’una marca de flautes americana, però que, de moment, no la toco gaire.
La teva flauta té una embocadura especial, oi?
Sí, és una embocadura que em va regalar l’irlandès James Galway el 2013. Sir James s’ha convertit en un dels més respectats artistes del nostre temps. Jo tenia la meva flauta que m’anava molt bé, però tenia un problema amb l’embocadura original. Pensa que l’embocadura produeix el 80% del so de l’instrument. En veure que començava la meva carrera professional em va regalar aquesta embocadura que és una rèplica de la seva, i que canvia totalment la flauta, és com tenir una altra flauta. L’embocadura és una cinquena de part de flauta, però és una part molt important quant a la sonoritat.
D’on treu Elisabet Franch tanta bufera com per interpretar el concert per a flauta i orquestra de Mendelssohn?
(Riu). Respirar és un tema que s’entrena constantment. Aprendre a respirar molt de baix, no respires amb el pit, sinó que agafes aire de la panxa i, fins i tot, de l’esquena i dels costats. I ho pots millorar i entrenar fent exercicis, fent esport. Jo mai havia estat una persona de fer esport, però els darrers anys n’he fet molt perquè notes que millores i, a més, pel cap també és una meravella.
Has fet concerts arreu. Al Liceu, a Milà, a Moscou…. Quin és l’escenari on t’ha fet més il·lusió tocar-hi?
És difícil triar, però sí que em va fer una especial il·lusió tocar al Carnegie Hall (Manhattan) de Nova York. A més, he tingut la sort de tocar-hi dues vegades. És d’aquells llocs que penses que només tocaràs un cop a la teva vida, i he tingut la sort que n’hagin estat dues. És un lloc mític de Nova York i el fet de poder tocar és dir-me a mi mateixa que estic fent un bon camí.
I l’escenari que tens encara pendent?
Al Royal Albert Hall de Londres o al Metropolitan de Nova York són dos dels teatres que em faria molta il·lusió tocar-hi, però això ja és més difícil (riu).
Però no és impossible…
Al Metropolitan, com és un teatre d’òpera, vol dir que per tocar-hi has de formar part de la seva orquestra.
Tirem enrere 10 anys. Vas imaginar que arribaries on ets ara?
No. En absolut!
És el resultat del treball, constància, esforç…
I de no perdre l’esperança, d’acceptar que hi ha moments difícils en la vida d’un artista… És molt bonic el concert, però hi ha una part molt lletja que és el temps que dediques a preparar-te, les hores d’estudi… Jo ho comparo com el treball d’un esportista d’elit, és molta dedicació, però quan arriba el moment de la cursa (concert), és molt poc temps el que tens per demostrar tota una feina de molt de temps realitzada prèviament. I això no deixa de ser difícil.
Aquest món teu, és molt competitiu?
Moltíssim, tristament. I cada cop més perquè cada vegada hi ha més gent jove amb una formació molt alta, però amb molt pocs llocs de treball. I per això, com és el meu cas, has de marxar de casa per trobar feina. I sap greu perquè a tots ens agradaria, o almenys en el meu cas… però t’acabes fent a la idea que potser no podràs tornar.
Quan estaves a Catalunya, imagino que el Liceu a l’Auditori és on t’hauria agradat treballar…
Sí, a l’orquestra del Liceu, però ara ja fa uns anys que penso més en Europa. Quan tenia la ment més tancada el meu objectiu era més local i segurament hauria estat el màxim. Però ara ja no. Ara el que intento és tirar endavant una carrera de solista.
Quants anys portes a la Xina vivint i treballant?
Tres anys he fet ara, però amb dues orquestres diferents. Ara estic a Tianjin Symphony Orchestra de la Xina. Tianjin està a 200 km de Pequín, la cinquena ciutat més gran de la Xina.
I on t’imagines estar d’aquí a 10 anys?
Ja veurem què passarà el 2029 (riu) perquè…. després de la pregunta d’abans… He descobert que en el món de l’art tot és molt impredictible. Fa només quatre anys no hauria dit mai que ara estaria vivint a la Xina, ni de conya!
Quant de temps més vols estar fent carrera musical a la Xina?
Les meves perspectives són estar-hi encara una temporada perquè és una experiència i una plaça molt bona, és un currículum que m’interessa, però també tinc clar que tampoc és un lloc on vull estar-hi deu anys. D’una manera o altra, arribarà un moment que hi haurà un acostament sigui cap a Europa o a Estats Units, però, evidentment, en aquesta professió mai es pot dir.
Ha estat fàcil adaptar-te a viure a la Xina?
No, evidentment. Sort en tinc que sóc una persona amb una mentalitat molt oberta; tinc companys que són de fora com jo i ho estan passant malament perquè és un ritme, una cultura i una llengua molt diferent. No pots trobar res en comú. Fins i tot la música i la manera de treballar… Allà es fan molts assaigs i aquest any el tancarem amb 200 concerts!
200 concerts en un any, són molts!
És moltíssim! Pensa que parlant amb músics d’aquí Catalunya em diuen que estan contents perquè aquest any fan 7 concerts. Allà en fem 200! Cada setmana fem un programa diferent, per tant, intel·lectualment està molt bé perquè fan que estiguis molt fort, però físicament és un esforç. Pràcticament no tenia temps per preparar el concert de Mendelssohn que he fet a Sant Cugat i a Vilassar de Dalt. Hi havia dies que em quedava estudiant fins a les onze de la nit, i l’endemà aixecat a les 7 del matí perquè tornes a tenir assaig amb l’orquestra…
Quants músics hi ha a la Tianjin Symphony Orchestra i quina és la seva procedència?
Som 110 músics i tots són xinesos excepte tres que som estrangers.
Us comuniqueu en anglès?
En anglès i italià amb els que som de fora, però amb els xinesos només parlo amb anglès amb aquells que el saben parlar…. Amb la resta em comunico amb el meu pobre xinés o amb algun traductor. Un assaig el puc seguir, però una conversa… no massa.
Trobes a faltar Sant Cugat?
Sí, sí, sí, ho trobo a faltar. És curiós ara quan he arribat, em proposaven portar-me en cotxe al teatre, però, és clar, jo prefereixo venir caminant. Sant Cugat és una ciutat que me l’estimo molt, una ciutat que l’estic valorant més amb el pas dels anys, cosa que de petita potser no ho valorava tant. Però quan marxes a fora… la cosa canvia.
I curiosament has vingut a Sant Cugat perquè tenies un concert, altrament continuaries a la Xina…
Sí perquè a més, el Nadal el passaré allà perquè tinc feina. A la Xina no celebren el Nadal, ells tenen l’any nou xinès entre finals de gener i primers de febrer.
Amb 200 concerts l’any poques escapades podràs fer per concerts fora de la Xina…
Pocs en puc fer, però en faig. Aquest mes de desembre aniré a Itàlia a formar part del jurat del Domenico Cimarosa International Flute Competition, que és un dels més importants de flauta. Enguany celebren la 20a edició i hi formaré part com a guanyadora del concurs l’edició de l’any 2013; i també hi faré un concert.
Vas protagonitzar el concert com dèiem per a flauta i orquestra de Mendelssohn al Teatre-Auditori Sant Cugat el 22 de novembre passat acompanyada per l’Orquestra Simfònica Sant Cugat i dirigida pel mestre Salvador Brotons. Que és més fàcil tocar a casa, al Teatre-Auditori, o a la Xina?
És més difícil tocar a Sant Cugat. És una arma de doble fil. D’una banda em fa una il·lusió més gran tocar aquí perquè et poden venir a escoltar els amics, familiars que normalment no poden venir, però ara que el meu nom és més conegut internacionalment… hi ha el punt de nervis afegits perquè el públic vol escoltar i saber si la Bet és millor que fa uns anys o no…. I saber que una setmana abans del concert ja estaven totes les entrades exhaurides també influeix. Però molt contenta de tocar a casa! A més, van venir a veure’m molts estudiants de música i després del concert vaig estar una bona estona amb tots ells. Recordo que quan jo era petita, vaig anar a concert de Salvador Brotons i que a final del concert el pogués saludar… vaig tornar a casa amb una il·lusió…! Per això, crec que és el mínim que puc fer amb els estudiants que em vénen a veure.
Quin consell li donaries a una nena que vol ser flautista com tu?
Jo li diria primer de tot que és una carrera molt difícil i que, per tant, tingui molta paciència, i que estudiï moltíssim, sobretot quan ets més jove que és quan tens més temps, i ho pots fer millor perquè estàs més fresc. També li diria que no s’endugui decepcions perquè quan comences a fer proves i concursos i veus que no passes i que no t’agafen…. No perdre mai l’esperança i, sobretot, ser humil perquè en aquest món, malauradament, hi ha molt de divisme. Des de la humilitat és quan més pots treballar, jo evito creure’m res perquè en el moment que m’ho cregui, pararé d’estudiar i… sempre hi ha coses a millorar.
