Família de l’Octavi, alcaldes Joan Aymerich i Lluís Recoder, regidores i regidors, president EMD Valldoreix, presidents d’entitats, amigues i amics,
El 8 d’abril de l’any passat, amb motiu de la darrera exposició que vam dedicar al nostre estimat Octavi Galceran, ell ens va dir aquí, en aquest mateix saló de plens, unes paraules que avui prenen un significat molt especial:
«Les cares que he vist avui les conservaré sempre al cap».
Avui som nosaltres els qui tenim ben present l’Octavi.
I costa tornar-nos a reunir en aquest mateix espai per parlar d’ell sense poder-lo escoltar. Sense aquell sentit de l’humor tan particular que tenia, aquella fina ironia i aquell somriure una mica sorneguer que tant el caracteritzaven.
Guardo molts records i conveses amb l’Octavi, però recordo un dia especialment entranyable amb ell.
Va ser el dissabte 17 d’agost del 2024, a mig matí. Vaig anar a casa seva per felicitar-lo pels seus cent anys acompanyat de la tinenta d’alcaldia Cristina Paraira.
Recordo aquella conversa. Com ens va mostrar alguns racons de casa seva i una part de les seves obres d’art, tot plegat en companyia de la seva família.
Aquell dia vaig tenir la sensació d’estar davant d’una persona que havia viscut molt, que havia vist moltes coses, però que mantenia intacta la curiositat per la vida.
I també recordó i molts recordarem l’homenatge que vam compartir aquí, l’abril de l’any passat, envoltats de la seva família, dels amics i de la seva obra.
Aquell dia vam tenir una sort immensa: vam poder donar-li les gràcies en vida.
Avui ens tornem a reunir aquí per fer un pas més.
Avui Sant Cugat reconeix l’Octavi Galceran com a fill predilecte de la ciutat, a títol pòstum, per la seva trajectòria vital, cultural i associativa, i per la seva extraordinària contribució a preservar la nostra memòria històrica.
I ho fem amb orgull, amb gratitud i també amb emoció.
L’Octavi va néixer el 17 d’agost de 1924 i va arribar a Sant Cugat l’any 1930, quan només tenia sis anys.
Va arribar a un Sant Cugat que avui ens costaria reconèixer. Un poble de camps, vinyes, masies i carrers de terra, on tothom es coneixia. Va viure la República, la Guerra Civil, la postguerra, la dictadura, la recuperació de la democràcia i la gran transformació de Sant Cugat.
L’Octavi no només va viure més d’un segle d’història. Va tenir l’encert i la sensibilitat de deixar-ne testimoni.
Perquè mentre el poble creixia i es transformava, ell observava, fotografiava, filmava i pintava.
Allà on molts veien simplement un carrer, una casa o una festa, l’Octavi hi veia un tros de la nostra història. Als anys cinquanta, acompanyat de l’historiador Joan Auladell Serrabogunyà, va recórrer les masies de Sant Cugat per fotografiar-les. Una feina que, amb els anys, ha adquirit un valor incalculable, perquè algunes d’aquelles masies, malauradament, avui ja no existeixen.
Però gràcies a l’Octavi sabem com eren. Les podem tornar a veure, recordar i explicar a les noves generacions.
Anys després, aquella feina es va convertir en una publicació que molts santcugatencs encara conservem a casa amb estima: el col·leccionable «Masies de Sant Cugat», publicat pel desaparegut setmanari Els 4 Cantons entre els anys 2001 i 2002, amb textos de Tomàs Grau, Gemma Foj, Joan Tortosa i Octavi Galceran Solanes, fill de l’a l’Octavi, autor de les magnífiques aquarel·les d’aquest col·lecionable.
Dos volums que avui són molt més que una publicació: són una finestra oberta al Sant Cugat que vam ser. I aquest és un dels grans mèrits de l’Octavi: va entendre que per estimar un poble també cal conèixer i preservar el seu passat. Però la seva passió artística anava molt més enllà de la fotografia i de la pintura.
L’Octavi també va ser un pioner del cinema a Sant Cugat.
Va començar a filmar abans dels trenta anys i, amb la seva càmera, va immortalitzar excursions, celebracions, festes populars i moments de la vida quotidiana del nostre poble. Va filmar les activitats del Club Muntanyenc i les marxes infantils, inclosa la primera, l’any 1959. També va participar en projectes cinematogràfics amb sensibilitat social, com Zona verde i El Último, al costat d’amics amb qui compartia la passió pel cinema.
El seu extens arxiu fotogràfic i cinematogràfic és avui un testimoni excepcional de la nostra història.
Però l’Octavi no es limitava a observar la vida del poble. L’Octavi també ajudava a fer poble. L’any 1944, amb només dinou anys, va ser un dels fundadors del Club Muntanyenc Sant Cugat, al costat de Josep Barberà i altres persones que compartien l’estima per la natura i l’excursionisme. Una entitat que, més de vuitanta anys després, continua essent un referent de la vida associativa, esportiva i cultural de Sant Cugat.
També va compartir la seva passió per la pintura amb artistes com el seu amic Josep Grau-Garriga, amb qui va recórrer diferents indrets de Catalunya per pintar-ne els paisatges.
Fotografia, cinema, pintura, excursionisme…
L’Octavi tenia moltes inquietuds, però totes compartien un mateix fil conductor: la curiositat, la sensibilitat i les ganes de compartir. I tot això ho va fer amb una discreció admirable. Mai no va necessitar grans reconeixements. Mai no va buscar protagonisme. Feia les coses perquè li agradaven, perquè hi creia i perquè estimava profundament Sant Cugat. I aquesta és una de les seves lliçons més boniques.
Quan parlem del Sant Cugat que volem, sovint parlem de futur, de projectes, d’oportunitats i de progrés. Però una ciutat no es construeix només amb carrers, places, equipaments o edificis. Una ciutat es construeix, sobretot, amb persones. Amb persones que s’impliquen, que estimen el lloc on viuen, que comparteixen el seu talent i que treballen, moltes vegades silenciosament, per fer millor la vida dels altres.
Estimada família de l’Octavi,
Vosaltres vau tenir el privilegi de compartir la vida amb ell. Nosaltres vam tenir el privilegi de compartir amb ell una part de la història de Sant Cugat.
Gràcies per haver-lo acompanyat, per haver compartit amb nosaltres tants moments i per contribuir a mantenir viu el seu record.
Aquest reconeixement també és vostre.
I voldria acabar tornant a aquelles paraules que l’Octavi ens va regalar aquí mateix, l’abril de l’any passat:
«Les cares que he vist avui les conservaré sempre al cap».
Estimat Octavi, Avui et volem dir que nosaltres també conservarem per sempre el teu somriure sorneguer, la teva mirada curiosa, les teves històries i aquella manera tan especial que tenies d’estimar Sant Cugat.
Ens has deixat fotografies, pel·lícules, aquarel·les i records.
Però, sobretot, ens has deixat una manera de mirar la vida i la nostra ciutat.
Avui Sant Cugat et reconeix com a fill predilecte.
Gràcies, Octavi, per tot el que ens has donat.
Gràcies per haver-nos ensenyat a mirar el poble Sant Cugat amb els teus ulls.
Josep M. Vallès,
alcalde de Sant Cugat
