Bon dia a tothom,
Hi ha qui diu que els catalans commemorem derrotes i que, precisament, la nostra principal commemoració, la Diada, n’és l’exemple més visible.
Jo crec que cada Onze de Setembre fem una cosa ben diferent.
Recordem que l’11 de setembre de 1714 Catalunya va perdre per la força les seves institucions i les seves llibertats. I reivindiquem que, malgrat que durant 312 anys se’ns ha intentat —depenent de l’època— liquidar, anul·lar, discriminar, menystenir o assimilar, 312 anys després els catalans encara hi som.
I aquesta resiliència és una de les singularitats que explica què és el poble català.
Poden passar generacions, conflictes i circumstàncies molt diverses, però els catalans sempre hem aconseguit passar la flama de la nació d’una generació a la següent.
Per això té tant sentit el lema d’aquesta Diada: «Reconstruint el país des del 1714».
Perquè reconstruir el país és precisament això: mantenir viva aquesta flama i saber-la transmetre.
I això no ho han fet només les institucions. Ho han fet les famílies, els mestres, els treballadors, els empresaris, els creadors, els ateneus, els clubs, les entitats…
També aquí, a Sant Cugat.
Per això vull agrair especialment al Cor Aglepta que avui ens acompanyi, com en altres Diades ho han fet altres corals de la nostra ciutat. Perquè quan una entitat manté viva la nostra cultura, fa comunitat, fa ciutat i fa país.
Avui ens trobem en una nova cruïlla, com tantes ens n’hem trobat al llarg de la història. I un dels grans reptes que tenim al davant és el de la nostra identitat.
Fa molts anys, el president Jordi Pujol va definir com a català aquell qui viu i treballa a Catalunya i té voluntat de ser-ho. No hi afegiria gaire més.
Perquè aquesta concepció oberta i integradora de la catalanitat és, segurament, un dels secrets que expliquen per què Catalunya encara és aquí.
Però perquè aquesta integració sigui real necessitem una llengua comuna. I aquesta llengua és el català.
El català és molt més que una manera de comunicar-nos. És el nervi de la nostra nació. Si ha resistit tres segles de prohibicions, persecucions i dictadures, nosaltres no podem ser la generació que permeti que esdevingui residual al seu propi país.
L’hem de parlar. L’hem de transmetre. L’hem de defensar. I l’hem de convertir en la llengua d’acollida de tots aquells que han escollit Catalunya per viure-hi. Perquè Catalunya és i ha de continuar sent terra d’acollida. Però acollir també vol dir integrar: compartir drets i deures, llengua, comunitat i un projecte de futur.
No hem de preguntar-nos tant d’on venim, sinó on volem anar junts.
A Sant Cugat ho sabem bé.
Hi ha santcugatencs de tota la vida. N’hi ha que hi van arribar fa trenta anys (com és el meu cas). I n’hi ha que s’hi han instal·lat fa ben poc.
Tots ells, els que viuen, treballen i tenen ganes de ser santcugatencs, formen part d’aquesta ciutat. Tots contribueixen, des de realitats i orígens diferents, a fer de Sant Cugat una ciutat acollidora, cohesionada i d’oportunitats.
I tots compartim una responsabilitat: passar també aquesta flama a la pròxima generació de santcugatencs, perquè sàpiga preservar l’esperit que defineix la nostra ciutat i fer-la avançar.
I, igual que amb Catalunya, estic segur que ens en sortirem.
Però per sortir-nos-en hem de saber escollir el camí. Perquè en aquesta cruïlla hi ha un altre risc davant del qual no podem abaixar la guàrdia: la resignació.
Resignar-nos a pensar que Catalunya només pot arribar fins aquí. Que les grans decisions sobre els nostres recursos, les infraestructures, la llengua, la immigració o el nostre futur s’han de continuar prenent lluny de Catalunya.
Catalunya no ha resistit 312 anys per resignar-se ara.
L’1 d’Octubre ho vam tornar a demostrar. Aquell dia vam expressar democràticament la voluntat de decidir el nostre futur.
I l’1 d’Octubre no és un record per guardar en un calaix. És memòria, aprenentatge i compromís de futur.
Perquè governar bé i voler la llibertat de Catalunya no són projectes diferents.
Ho sabem des dels ajuntaments. Quan treballem per una ciutat inclusiva i cohesionada, que genera oportunitats, que defensa la llengua, que té cura de la seva gent i que fa que les coses funcionin, també fem país.
Però Catalunya necessita totes les eines per decidir el seu futur.
I això significa tenir mentalitat d’Estat i treballar perquè Catalunya esdevingui un Estat independent d’Europa.
Ho dic amb serenitat i amb convicció: volem una Catalunya lliure.
Una Catalunya cohesionada, amb oportunitats per a tothom, amb una economia forta, amb ambició i confiança en les seves capacitats.
Una Catalunya on la nostra llengua tingui futur i on les decisions que afecten els catalans les prenguem els catalans.
Fa 312 anys que passem la flama de generació en generació. Avui és a les nostres mans.
D’aquí a uns moments cantarem junts Els Segadors.
Veus diferents. Generacions diferents. Orígens diferents. Però un mateix país.
Pensem en els que ens han precedit. I pensem, sobretot, en els que vindran.
Fem-nos dignes de passar-los la flama.
Bona Diada Nacional.
Visca Sant Cugat!
I visca Catalunya lliure!
Josep M. Vallès
Alcalde de Sant Cugat
