El Dr. Ivan Mañero ens parla de les intervencions que fa en la seva clínica de Sant Cugat així com de la seva vessant més solidària. Opina que la situació política l’obliga a treballar més a Madrid.
IM CLINIC va obrir les seves portes el 2013. És el centre més innovador dedicat a la cirurgia plàstica i reconstructiva d’Europa. Quin balanç fa de la feina feta des de Sant Cugat?
Tenim molta feina aquí a la clínica, som un referent en l’àmbit nacional i també internacional. I sabem que les coses es fan bé perquè ens convertirem en centre universitari, però…
Quin és el problema?
La dificultat per atraure talent.
No se’n troba?
No volen venir a Catalunya. Els estudiants que acaben medicina estan sorpresos perquè amb notes dolentes, entre cometes, poden optar a bones places a Catalunya.
La gent no vol venir a Catalunya per la situació política?
Sí, òbviament és pel tema polític. Nosaltres hem posat anuncis per captar talent internacional i no volen venir aquí. Aquest és un dels problemes que més estem tenint, la dificultat de retenir i atraure talent. Per molt que oferim nivell econòmic i formatiu, la gent ha de tenir un entorn on se senti una mica tranquil·la. Els que estem aquí i som d’aquí sabem que aquí no passa res, que no s’acaba el món; la gent s’opera i està bé aquí. Però des de fora Catalunya, la nostra situació es veu molt dramàtica. I intento explicar que no és veritat, però m’està sent molt difícil que em creguin, tinc amics americans a qui els fa por venir amb la família a Catalunya.
I pel que fa als vostres pacients, quina és la seva procedència?
El pacient català era un 50%, de l’Estat espanyol un 30% i l’internacional el 20% restant. Avui, els pacients d’Espanya no vénen a operar-se aquí, i he d’anar a Madrid a fer-ho. La proporció de la clínica de Sant Cugat ha canviat, ha augmentat la procedència de Catalunya i la de fora. No tenim la necessitat de marxar com a empresa, però sí que hem tingut la necessitat de desplaçar-nos per operar i ampliar el centre de Madrid. Imagino que això serà passatger, però si continuen els conflictes… doncs no. I Madrid, de tot això, n’és el gran beneficiat. Per tant, hem de fer una aposta per intentar normalitzar la situació.
Tot i això, se sent bé a Sant Cugat?
Em sento molt a gust. És un lloc meravellós per viure, i els de Sant Cugat ho han de saber, i no només per ser una de les ciutats amb més arbres per habitant sinó per ser un lloc ideal on tenir fills perquè hi ha parcs i zones verdes, amb gent jove, ben comunicat… És un lloc molt privilegiat. I l’Ajuntament de Sant Cugat ens ajuda molt amb la Fundació.
Quina és la filosofia d’aquesta clínica?
És la filosofia de la feina ben feta. Jo crec que la cirurgia plàstica és socialment acceptada. Però el nostre és un producte molt bo i treballat per gent molt qualificada, i això, òbviament, té un cost. No és el mateix un cirurgià que un altre, i el talent s’ha de pagar. El més important, per tant, és dotar de talent i el segon és el que jo dic com la deshospitalització; és a dir, necessitem hospitals i clíniques, però no cal tenir el patró que tenim entès com a tal. És a dir, aquí no es menja malament, ni fa mala olor ni és un embolic. Nosaltres podem dedicar molts recursos també a tot plegat i fer que l’entorn de les instal·lacions sigui molt agradable i tranquil, amb espais oberts. I tot això requereix diners, però no importa perquè és un projecte i una obra de vida.
Històricament sempre ha estat la dona la que s’ha cuidat més, però ja fa anys que això ha canviat i els homes també es preocupen més per la seva imatge.
La resposta podria ser que sí, però en realitat això no està canviant. Els homes han passat d’un 10 al 17% però… gràcies a Déu no som iguals, les dones i els homes; les dones tenen coses meravelloses que nosaltres ni tenim ni tindrem mai. Els comportaments, l’educació i la cultura ens ha d’igualar en drets i en obligacions, però hi ha coses que ni l’home serà tan curós amb les criatures ni la dona serà tan organitzativa; la dona sempre necessitarà un carinyo diferent del que necessita l’home. Som diferents i està bé que mantinguem aquesta diferència, no hem d’intentar fusionar-nos. La dona sempre ha tingut una pressió sobre la bellesa, però a l’època egípcia, dels romans, grega, àrab… no hi havia diaris ni publicitat ni grans marques cosmètiques, però ja es maquillaven… A l’antic Egipte ja es feien banys amb llet per tenir una pell més fina…
Busquen el mateix els homes i les dones amb la cirurgia estètica?
Els homes s’operen per tenir aparença de productivitat, no volen semblar més joves per semblar més guapos sinó per semblar més productius, per continuar tenint feina. I les dones s’operen per un tema de bellesa.
Els pacients es deixen aconsellar pels metges?
Totalment, la càrrega de la prova, com es diria en un judici, la té un professional. Les dones és veritat que es deixaven aconsellar més… però el món del Google, i de l’amiga, etc. fa que et vinguin amb una foto i et diguin “Vull aquests pits”, però continuem sent els responsables de dir-li que “No”. I si no s’opera aquí, m’és igual, no passa res, quin problema hi ha? Això ha acabat amb pacients que ens venen a veure després d’haver estat operades en altres llocs… El metge ha de ser conscient que les coses s’han de fer bé. El que no val és que després de la intervenció, si la pacient no està contenta, la resposta del professional sigui “Això és el que tu em vas demanar”.
Les intervencions de les dones continuen sent majoritàriament els pits?
Sí. Ho han estat sempre i, molt probablement, ho continuaran sent en el futur. Els pits són un element molt important per a la dona i també en la parella. És el símbol de la sexualitat de la dona i l’organ més afectat per la maternitat.
I l’home?
L’home és la cara. A partir dels 45 anys vol tenir un rostre millor, no tenir cara de cansat.
Avui la gent s’opera abans?
L’edat s’ha obert pels dos costat. La franja estava entre els 35-45 anys i avui en fem a partir dels 20 anys. La raó probablement més important és la incorporació de la dona al mercat laboral i, per tant, amb recursos econòmics. I com que l’esperança de vida ha augmentat, l’edat de les intervencions s’ha ampliat fins als 80 anys. Avui casualment ha vingut una pacient de 74 anys ha canviar-se els implants de pit.
I com neix la necessitat de crear una fundació solidària?
Aquest és un tema molt previ. Jo estic a fundacions i ONG des de molt abans de ser metge. I això és perquè els meus pares m’ho van inculcar i també fruit d’haver nascut en un entorn molt pobre, però lluitador; jo sempre he vist com els meus pares han ajudat els altres, i quan vaig tenir certa independència vaig viatjar al Brasil entre altres llocs. La medicina no em va portar a la solidaritat, si no justament va ser a l’inrevés. I la feina que puc fer avui operant per exemple durant set dies en un hospital d’Àfrica em dona molt, i òbviament això també és possible perquè la vida m’ha permès que professionalment em pugui desenvolupar de tal forma que tinc una suficiència econòmica que em permet fer tot això. El concepte de solidaritat és diferent del de caritat. Jo no sóc caritatiu, jo sóc solidari. El caritatiu és el que des d’un punt de vista vertical dóna allò que li sobra, és una opció. I el solidari és el que veu l’ajuda com alguna cosa transversal, horitzontal, et dona part del que té. Com deia la meva mare, no és el mateix dividir un entrepà que menjar-te el teu entrepà i quan no tinguis més gana donis el que et sobra, el cor de l’acció és molt diferent. I jo vaig pensar, si jo divideixo el meu entrepà, n’acabaré per tenir mil; mentre més gran sigui el meu entrepà més en podré repartir.
Aquesta entrevista, realitzada per Josep Maria Vallès amb foto de Lali Puig, es va publicar al TOT Sant Cugat
