Entrevistes

Blai Blanquer: “Els esdeveniments et marquen el pas del camí”

Entrevistem qui ha estat rector de la parròquia de Sant Pere d’Octavià els darrers 21 i també col·laborador del TOT Sant Cugat. La seva darrera missa a l’església del Monestir de Sant Cugat, ja com a rector emèrit, la va presidir el 29 de juny passat, diada de Sant Pere, amb la presència del Joan i la Marieta, els gegants de Sant Cugat. L’entrevistem a la Casa Abacial del Monestir, entre algunes de les seves il·lustracions i amb la satisfacció de dur la darrera camisa que li va regalar la seva mare. En acabar la conversa, ens presenta el nou rector, Mn. Emili Marlés, que començarà a escriure setmanalment al TOT Sant Cugat el 3 d’agost.

Ha estat un temps malalt. Com es troba Mn. Blai?
Força bé. Diuen que la mecànica del cor s’ha resolt i ara he de procurar viure, segons em diuen els metges, sense cansar-me ni estressar-me. Estic content perquè si no hagués estat aquí… no sé si tot plegat hauria anat tan bé. Mentre estava a la Mútua de Terrassa pensava “Quina sort de viure aquí malgrat tots els defectes que pugui tenir la sanitat pública. Quants serveis i que bé!”.  Quan em van rebre el 29 d’abril al CAP van ser molt amables i ràpidament em van dur a la Mútua amb ambulància. L’11 de maig em van fer la intervenció.

I què farà ara?
Alguns m’aconsellen que durant un temps no pensi i tingui temps d’acomodar-me a no tenir responsabilitats, avaluar les meves forces… El meu objectiu és no fer nosa i el servei que pugui fer serà en funció de la situació que em trobi. Per tant, no tinc res definit encara; estic molt ben atès per la meva família que s’han portat més que bé, i els amics que m’acompanyen. M’he de situar una mica perquè vol dir trencar molts costums i molts hàbits i encara no ho tinc resolt.

I més enllà de possibles serveis pastorals, ara tindrà temps per fer altres coses?
No m’ho he plantejat. De totes maneres, jo diria que les coses que m’han agradat també les he fet. M’ha agradat principalment atendre les persones, això que de vegades cansa i és dur, però això ha estat el primer; i des del punt de vista cristià, donar-li el to que ha de tenir. Per culpa vostra (el TOT Sant Cugat) em vaig obligar a incrementar la feina de transmetre informacions relacionades amb la parròquia, però per altra banda m’ha obligat a pensar i també m’ha facilitat tenir relació amb persones que desconeixia. I les meves manies plàstiques també les he pogut realitzar… quan ha fet falta un dibuix o quan ha fet falta els pessebres… doncs els he fet. I quan no han fet falta aquestes coses també hi he sobreviscut.

Ha tingut una especial atenció a la gent gran, a la gent vulnerable i al Monestir. Amb quina de les seves tasques ha gaudit més?
M’adono que no he tingut un programa fet. La vida m’ha fet el programa. Jo simplement he estat un col·laborador de Càritas. Qui s’havia de pensar que aquí amb el canvi del mil·lenni ens passaria el que ha passat aquí, i encara no sabem què passarà amb la immigració. És una novetat que t’obliga a reaccionar, no ho fas perquè t’agradi més o menys. Això m’ha creat una relació amb moltes persones que han participat d’aquesta mateixa inquietud, i he eixamplat molt el nombre de persones que ara conec… la vida t’ho demana. I si estàs al Monestir, no hi pots passar de llarg; si jo hi estic convidat per un temps doncs he de procurar no només no causar molèsties sinó també col·laborar-hi perquè el lloc sigui el millor per a tots. Ha estat el primer cop que m’he trobat en una església que forma part d’un Monestir amb un gran valor històric i artístic, i aquest lloc reclama atenció. De fet ha causat problemes i dedicació, i hi han hagut estones que m’ha fet patir… quan t’estimes una cosa sempre pateixes. Mn. Juli ja va fer aquesta labor amb els avis, i disposar de la Llar d’Avis de la Parròquia… hem estat molts els hi hem treballat, jo he posat el meu gra de sorra i prou. La vida és la que et va marcant. Tota vocació és un com joc de pistes, els esdeveniments et marquen el pas del camí.

El Monestir de Sant Cugat és un moment que necessita una atenció constant?
Sí, com una criatura. I això no ha de sorprendre a ningú. Que es van fer obres de restauració? Sí, però s’ha de mantenir. Es responen problemes, però demà en sorgiran d’altres. Una vegada el desaparegut DIARI de Sant Cugat va publicar un dibuix que em va agradar molt, era un rellotge de sorra i a la part de dalt hi havia el Monestir, és a dir, el temps s’ho menja tot. Aquest monument reclama moltes atencions. Jo encara somio que al campanaret del cimbori hi hagi les finestres geminades que hi havia al començament. A l’estiu en vam posar dues, però en falten més. La parròquia ha fet actuacions avançant-se a l’administració i alguns això ho han criticat, però no s’hauria de criticar; el que hem fet és col·laborar, potser sí, desafiant una mica l’administració… però hi havien actuacions que no podien esperar. És molt el que s’ha fet entre l’església i la Casa Abacial en aquests 20 anys i que ens ha representat una despesa de dos milions d’euros, i s`ha assumit popularment a base de crèdits i col·lectes de la parròquia. Hi han hagut ajuts de la Generalitat i de l’empresa Delphi. Ara tenim pendent de restaurar el retaule de Santa Escolàstica que està molt corcat.

L’Ajuntament de Sant Cugat va recuperar la titularitat de l’església del Monestir i de la Casa Abacial gràcies en bona part a una gestió de Mossèn Blai…
No. El que passa és que hi ha coses que quan no estan clares i no estan escripturades, queden confoses. Hi havia opinions contradictòries de gent notable. Quan vaig veure equips d’advocats molt capacitats que no es posaven d’acord vaig pensar que s’havia d’aplicar allò que deien els clàssics “In dubiis libertas” (quan hi ha un dubte tens la llibertat). La millor forma era, segons la meva opinió, veure quins van ser els orígens històrics, qui va ser que va reclamar el Monestir? Va ser l’Ajuntament. Què havia de fer el Bisbe de Barcelona en un poble petit, on uns monjos que havien marxat amb les circumstàncies que ho van fer? Com ho havia de reclamar si no ho podia sostenir? El Bisbe no va fer ni un pas; l’Ajuntament sí. I el govern de Madrid va regalar a l’Ajuntament de Sant Cugat l’església, la font i la Casa Abacial; l’església perquè sigui lloc de culte catòlic, la font per abastir el poble i la Casa Abacial pel rector la necessita per la seva acció pastoral. En cas que no se li doni aquestes utilitats, això retorna a l’Estat, no a l’Ajuntament. Per tant, és una donació gratuïta, però condicionada. Si això era així i no s’ha modificat en tots aquests anys… perquè no es va fer un enregistrament? Perquè no hi havia Registre de la Propietat, si hi havia alguna anotació en un organisme de la Diputació. Es va inscriure aquesta casa com a possessió de l’església i quan vaig llegir-ho per primera vegada vaig pensar “això és nostre”, possessió no vol dir propietat, és a dir, ho podem utilitzar mentre estigui dins de les condicions establertes. I el propietari és l’Ajuntament per una donació condicionada de l’Estat. El que va passar és que jo m’hi vaig trobar enmig perquè algú equivocadament va inscriure tot això a nom de la Parròquia i, per tant, el contenciós que va fer l’Ajuntament, lògicament, va ser contra mi. Però això es va aclarir molt bé, sense conflictes, tothom es va posar al seu lloc.

Quin consell li donaria al nou rector Emili Marlés?
Doncs els consells que se’ns donaven a nosaltres quan estudiàvem al seminari i començàvem a treure el cap a les parròquies: tu quan siguis enlloc mira i escolta, després ja parlaràs, és a dir, coneix la realitat d’aprop i després aporta el que puguis. És de sentit comú. En el cas del nou rector ja ha passat els 40, té molts estudis i un gran recorregut, no li puc dir res més que acompanyi i aporti.

Vostè no era gens partidari que li fessin cap acte de reconeixement ni de comiat, però imagino que després de veure que hi havia gent que es va quedar fora de l’església per manca d’espai, tot plegat va ser una gran satisfacció per a vostè…
No t’ho nego, és veritat. Jo vaig dir que no calia dir-me gràcies quan un ha intentat complir el que havia de fer i, a més, sóc conscient que no he complert tot el que havia de fer. De vegades es personalitzen les coses, però la realitat és quan no hi ha una voluntat compartida no es fa res. Per tant, jo vaig pensar, donem-li la volta a l’acte, i donem gràcies a la comunitat a la qual jo hi he participat com he pogut, acompanyant. El gran regal d’aquell dia, més enllà dels obsequis, va ser veure una comunitat gran i de gent molt diferent que cantava i responia; i a mi això em va tocar.

Vostè no venia inicialment per 21 anys…
Jo no volia venir (riu). Jo estava a Granollers molt bé on havíem iniciat una obra de Càritas i tenia moltíssims amics, i també tenia la meva mare que ja era molt gran i em creava mal estar, jo humanament estava en un moment difícil. I al senyor Bisbe, com sempre, li vaig estar molt franc, i li vaig dir que jo amb 62 anys era massa gran per anar a Sant Cugat, a més és una ciutat amb gent amb molts universitaris, etc. i jo no tinc cap títol, i no parlo cap llengua, i, a més, jo tinc cotxe per circular a munt i avall. Però no em va fer cas. Per tant, vaig venir perquè m’ho van manar, no perquè jo ho havia demanat. No em feia il·lusió venir a Sant Cugat, jo estava molt bé a Granollers. I un cop aquí vaig sentir-me al desert, estava sol, no coneixia a ningú. En va costar molt perquè vaig passar de tenir molts amics a no tenir-ne cap. És clar que això va durar el que va durar.

Què trobarà a faltar de Sant Cugat?
Jo trobo a faltar molts amics i això ens passa a les persones grans. Hi ha moltes absències. Gent que vaig conèixer i em va ajudar, amistats que es van produir amb gent molt propera a l’església i també de gent que no ho és. Una vegada una persona que no era creient em va dir que li agradava llegir el que escric al TOT Sant Cugat; aquell dia vaig saber que com a mínim una persona em llegia. De jovenet mai hauria pensat que faria tants amics al cap dels anys, amistats que fan sentir satisfet d’haver triat el camí d’haver estat capellà.

 

Aquesta entrevista, realitzada per Josep Maria Vallès amb foto d’Artur Ribera, es va publicar al TOT Sant Cugat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial