Hi ha persones, poques, que t’atrapen des del primer instant que els coneixes. I, en aquest cas concret, va ser per diverses raons alhora. Per la seva noble mirada, pel seu generós somriure i pel seu sincer i personal relat. Un comunicador innat. Un xerraire captivador.
Em refereixo a l’exporter i exentrenador de futbol Juan Carlos Unzué que pateix l’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica), també coneguda com a malaltia de Lou Gehrig.
L’ELA és una malaltia neurodegenerativa que afecta les neurones motores del cervell, tronc encefàlic i medul·la espinal, que són les cèl·lules encarregades de transmetre l’ordre del moviment voluntari del cervell als músculs.
Actualment no té cura i encara no es disposa de cap tractament que permeti aturar la degeneració de les neurones motores que produeix. Un procés que provoca la pèrdua de la capacitat del cervell per iniciar i controlar el moviment muscular, provocant paràlisi progressiva. La capacitat de parla, deglució i respiració també acabaran afectades.
Juan Carlos Unzué sap perfectament quin futur l’espera, però ell es continua despertant cada dia amb ganes de ser-hi. No es dona per vençut.
El dilluns 8 de novembre passat vaig tenir el privilegi de ser un dels espectadors de la interessant conversa que sota el títol de Mi mejor partido van mantenir Unzué i l’extenista Àlex Corretja al Club de Golf Sant Cugat. Una gran iniciativa organitzada per la golfista Paula Martí i el representant d’esportistes Ivan Corretja.
Mireu si vaig quedar bocabadat que no va ser fins al final de l’acte que em vaig adonar que a la meva esquerra, colze amb colze, tenia assegut José Mari Bakero i just davant meu a Txiki Beguiristain, ambdos excel·lents exjugadors del Barça. Una conversa que també va comptar amb la presència del president del FC Barcelona, Jan Laporta, i dels exjugadors Pep Guardiola, Chapi Ferrer, Amor i Nadal, entre altres. Tots van venir a Sant Cugat per donar suport al seu company i amic Unzué, i jugar un campionat de golf solidari amb la Fundació Miquel Valls.
Més enllà de la solidaritat, l’objectiu era visibilitzar aquesta malaltia que avui encara és poc investigada. Hi manquen recursos per trobar-hi solucions efectives contra l’ELA. Per ara, només hi ha un medicament que alenteix la seva progressió. En aquest sentit, Unzué va fer una crida als polítics perquè s’impliquin més i ajudin tant com puguin.
L’ELA és considerada una malaltia minoritària o rara, donat que la seva prevalença (nombre de persones que pateixen la malaltia) se situa entre 6-8 persones afectades/100.000 habitants, però no podem oblidar que no deixen de diagnosticar-se casos. La incidència de la malaltia és d’1-3 casos nous/100.000 habitants/any.
Juan Carlos Unzué va parlar durant prop d’una hora, però se’ns va fer breu. El silenci dels presents només es trencava pels nostres aplaudiments o somriures provocats pels seus comentaris sincers i emotius, i sempre amb un espontani sentit de l’humor.
De totes les reflexions que ens va fer, jo em quedaria amb dues d’elles: Que mai ens haguem que penedir de fer allò que volem o, com a mínim, d’intentar-ho. I, sobretot, que mai deixem de dir que estimem a aquelles persones que tant ens estimem.
En acabar la conversa, que recomano molt veure-la quan l’emeti TV3 en format de documental, vaig saludar al meu company de filera, José Mari Bakero, i tot seguit em vaig apropar fins a Juan Carlos Unzué. Em va convidar a seure al seu costat. Mirant-lo als ulls el vaig felicitar per ser la persona que és, i li vaig desitjar tota la força del món. Tants anys aplaudint i seguint al Barça i desconeixia que darrere d’aquest gran esportista, hi ha una persona encara molt millor.
La meva reflexió final pot semblar una obvietat, però és aquesta: Aturem-nos més a pensar en allò que veritablement és important, siguem més empàtics i posem el nostre granet de sorra per fer una societat i un món millor. Aquells que encara no han nascut, ho mereixen.
Josep Maria Vallès
Regidor de Junts per Sant Cugat
