Entrevistes

Karla Bonet: “Supero reptes constantment des dels 14 anys”

Té 26 anys, és de Dragranesti Olt (Rumania). La van adoptar tres mesos després de néixer i va venir a viure amb els seus pares adoptius a Sant Cugat. Actualment treballa com a guia del Museu del Còmic, a Sant Cugat, i, anteriorment, havia estat guia del Monestir de Pedralbes i del Monestir de Sant Cugat. Pateix la síndrome d’Asperger, un trastorn del desenvolupament que s’inclou dins de l’espectre autista i que afecta la interacció social i reciproca, la comunicació verbal, una resistència per acceptar el canvi. Per tant, la vida de la Karla és un repte constant. És d’aquelles persones que et deixen petjada, que les estimes per com són i que no s’obliden mai.

Vius a Sant Cugat des dels tres mesos de vida. T’agrada aquesta ciutat?
Molt, m’encanta! Estic enamorada de Sant Cugat.

Pateixes la síndrome d’Asperger. Explica’ns exactament que és.
És un autisme d’alt rendiment. Sobretot ens costa relacionar-nos en societat, amb gent que no coneixem o amb gent de la nostra edat perquè…. patim bulling. A mi em van diagnosticar l’Asperger als 14 anys i, des d’aleshores, he treballat molt i he superat molts reptes tant laboralment com particularment.

Per tant, si el vas treballant, li vas guanyant la batalla?
Sí. Hi ha diferents graus, però si ho vas treballant, cada cop et sents millor. La família també constata com vaig evolucionant i madurant.

Curiosament les feines que has desenvolupat t’obliguen a relacionar-te amb gent i, a més, normalment és gent que desconeixes…
Sí. Em va costar molt al principi. Jo inicialment vaig treballar a la botiga de la Fundació Friends on feia unes tasques que tenia bastant apamades, però quan em van oferir ser guia del Monestir de Sant Cugat… Pensa que em vaig estudiar un guió sobre el Monestir de 20 pàgines per dominar la seva història, portar grups de persones que jo no havia vist mai… Em va costar molt assumir aquesta feina però després, molt bé!

Per tant, ara treballar al Museu del Còmic haurà estat més fàcil.
Totalment. D’entrada, m’ha sorprès tota la història que hi ha darrere del còmic. Nosaltres aquí expliquem tota la seva evolució, des del còmic del segle XIX fins avui. I fer visites ara m’ha estat més fàcil gràcies a l’experiència de treballar als Monestirs de Sant Cugat i de Pedralbes.

I com era i com és la relació amb els teus companys de feina?
Bé, en general molt bé.

Com recordes els més de tres anys treballant com a guia turística del Monestir de Sant Cugat?
Ho recordo superant reptes i molt positivament, va ser el meu inici d’inserció laboral amb discapacitat.

Imagino que et va servir per endinsar-te força en els secrets del Monestir de Sant Cugat…
Del Monestir de Sant Cugat i de claustre sabia el que podem saber tots… però quan em van donar el guió, vaig saber molts més, com vivien els monjos, el que hi havia darrere de cada capitell… i del Monestir de Pedralbes no en sabia res. Vaig aprendre molt.

Vaig venir a la teva darrera visita com guia del Monestir de Sant Cugat. Al final de la visita sempre expliques un secret d’un dels capitells del claustre… perquè… quants capitells té el claustre de Sant Cugat?
Nosaltres diem que té 144 capitells, però un cop arribes a un dels capitells que hi ha davant de la porta de l’església… es pot observar que hi ha un capitell més, per tant, són 145 capitells realment. Però qui vulgui saber la raó de ser d’aquest capitell… millor que faci la visita guiada.

I quin és el teu capitell preferit?
El capitell de les sirenes. Les dones estan molt mal interpretades en el món dels monestirs perquè diuen que les sirenes eren les dones que volien enganyar als homes, en aquest cas als monjos. Però jo crec que les sirenes poden ser també molt dolces i molt bones persones. Jo sóc com la sirena Ariel, em sento bona i amb ganes d’ajudar a altres persones tinguin o no tinguin discapacitat.

Tu, abans de treballar al Museu del Còmic, eres lectora d’aquest tipus de publicacions?
Jo sóc molt fan de Tintin, o de Zipi i Zape, però ha estat ara que he conegut molt sobre aquest món. Ara conec autors molt importants del còmic, les històries que han escrit….

Què destacaries del Museu del Còmic?
Totes les parts d’aquest museu són molt interessants, però jo sobretot destacaria la part de l’inici, al segle XIX, perquè els visitants veuen com eren els còmics, no tenen res a veure amb els d’avui. Era com una experimentació, no hi havia protagonistes fixos, les vinyetes no tenien continuïtat; la part que mostra el naixement dels còmics adreçats als adolescents també m’agrada, o la part que visualitza la influència de la política, com la Llei Fraga, que va fer molt mal al còmic. La veritat és que els continuguts de les diferents plantes del Museu del Còmic són molt interessants, estan molt ben exposades i tenim molta documentació.

Com ens podem apuntar per fer una visita guiada?
Molt fàcil! Envieu un mail a info@museudelcomic.com, la coordinadora del servei educatiu, Diana Villanueva, us donarà resposta. I jo estaré encantada d’explicar-vos tots els secrets del còmic!

Hi ha un espai del Museu del Còmic dedicat a exposicions temporals. Fa poc es va inaugurar la primera que mostra la trajectòria de Francisco Ibañez que fa més de 60 anys que dibuixa els seus populars personatges, entre ells… Mortadelo. Milions de menuts i adults es van enamorar de molts dels seus personatges en aparèixer per primer cop a “Pulgarcito” l’any 1958. Aquesta exposició és una gran oportunitat de gaudir fins al 12 de gener de la selva obra. Vas conèixer Ibañez el dia de la inauguració… Què tal la trobada amb ell?
Primer de tot dir que és un home molt amable. Es va quedar molt emocionat i agraït en veure l’exposició sobre el seu treball, li va agradar el museu completament, es va quedar alucinat! Ens va felicitar… i em vaig fer una foto amb ell!

Perquè la Karla és molt activa a les xarxes socials… portes tres perfils d’Instagram, dos teus i un de la teva gata Nala. Què en pensa la Nala d’estar present a les xarxes socials?
(Riu) Està molt contenta! Si li dic de fer-li una foto… de seguida s’hi posa bé. Aviat serà una influencer com jo! (riu)

Em consta, bàsicament perquè ho he viscut, que no t’agrada anar a llocs on hi ha aglomeració de gent. Quin és el problema, t’atabala?
No és per soroll que pugui haver-hi, depèn molt de l’espai, si aquest és petit sí que em poso més nerviosa i no em sento molt còmode. Necessito un espai que em pugui moure millor, amb més tranquil·litat.

Per tant, anar a una manifestació… més aviat no.
(Riu) No!

Sé que t’agrada molt ballar… on vas? Perquè normalment, acostumen a ser llocs on hi ha molta gent.
Mai vaig a discoteques perquè no em sentiría bé, però si a algun bar musical.

També participes en programes de TV. Has anat, per exemple, de públic a “Tu cara me suena” on hi ha molta gent i no coneixes a ningú…
Cert, però és diferent, estic més pendent dels concursants, de les votacions, del que estan fent al plató… i no sóc tan conscient del meu entorn immediat.

Si estàs concentrada amb el que fas, t’ailles més.
Exacte! És el que et deia, vaig treballant i vaig superant reptes i situacions.

Parlant de reptes, diga’m algun d’important que hagis superat darrerament.
El que recordó amb més carinyo és el que vaig viure fa pocs mesos a la campanya electoral de les municipals de Junts per Sant Cugat. Van ser un dies molt intensos on vaig fer de tot, des de conèxer gent nova fins a ensobrar butlletes, muntar parades electorals, participar en sopars… van ser un munt de tasques que vaig realizar amb moltes ganes. Moltes probes en pocs dies.

Recordó el sopar d’inici de la campanya electoral de la nostra cap de llista de Junts per Sant Cugat, Carmela Fortuny, i el conjunt de la candidatura. Tenia tancat el guió del sopar i de les diferents intervencions i, de cop, em vas venir a trobar per dir-me que volies dir unes paraules. Dit i fet, vaig advertir al mestre de cerimonies, en Marc Ledesma, i ell et va ajudar a intervenir davant de tots els comensals, recordes? No sé qui estava més nerviós, si tu o jo… (riem els dos).
Ho recordó perfectament! Pensa que la Mercè Conesa i la Carmela Fortuny ens van ajudar molt a que les persones amb discapaticat tinguessim feina… i jo volia fer veure a tota la gent del sopar que les persones amb Asperger o amb qualsevol discapacitat som persones normals, que podem treballar amb normalitat, que podem votar… A tothom hi ha coses que li costen a la vida, oi? Tots hem de superar reptes, no només nosaltres. I això ho havia de dir!

Ho vas dir i… ens vas emocionar a tots!
I jo la primera, em vaig emocionar molt. Recordo que jo li deia al Marc… “no ploraré”, però va ser imposible. Ens vam emocionar tots.

Aquesta entrevista, realitzada per Josep Maria Vallès, es va fer al Museu del Còmic el 18 de setembre de 2019.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial