Si vau tenir la sort de conèixer la Isabel Martínez estareu d’acord en mi que era servicial, seductora, amable, xerraire, hàbil, incansable, positiva, bona, senzilla, perseverant, creativa, noble, agraïda, entusiasta, treballadora, sensible, sincera…
Però més enllà de recordar com era, i ara que ja no em trucarà… us desvelaré que tenia una certa debilitar pel tradicional ball de la Festa Major, el ball del vano i del ram: el Paga-li, Joan.
No, ella no el va ballar mai, i no per falta d’aptituds; probablement perquè era una dona vergonyosa. Però els darrers anys, li feia il·lusió tenir el vano del ball. I amb aquella dolçor innata que tenia, em trucava, i després d’interessar-se pels meus fills, per mi… i felicitar-me per la feina que fem l’equip del TOT i l’estreta col·laboració que tenim amb l’Associació de Familiars dels Malalts de l’Alzheimer… em demanava si li podia aconseguir un vano.
El darrer li vaig donar al claustre del Monestir de Sant Cugat, abans de començar l’acte del 15è aniversari de l’associació. I amb aquells ulls tan vius que tenia i agafant-me la mà, m’ho va agrair amb afecte, com era ella.
Isabel, si vols i no estàs enfeinada, més endavant, tu i jo ballarem allà dalt el Paga-li, Joan.
Aquest article el va publicar Josep Maria Vallès al TOT Sant Cugat el 23 d’abril de 2016.
