La veritat és que el nostre confinament, aquí a casa, que pots sortir al jardí i caminar, no és massa dur: cada dia fem, el Joan i jo, donant voltes a tot el jardí, de 3 a 4 quilòmetres, això ens permet combinar la feina amb l’exercici, prendre el sol i l’aire. Som uns privilegiats.
Penso en els meus fills i néts, tancats en un pis i que se les han d’empescar totes per poder-los tenir més o menys distrets, fan de tot, deures, jocs, ballen, juguen…, ara s’han fet una cabana a l’habitació: amb robes penjades com si fos una Haima, posant els matalassos a terra i dormen tots junts, cadascú al seu pis, s’entén, s’ho passen d’allò més bé. Però, per mi, aquesta és una de les parts més negatives d’aquest confinament, no poder estar amb ells, tot i que diàriament m’envien vídeos i ens veiem i parlem per vídeo conferència, no és el mateix, necessito fer-los un petó, abraçar-los, això m’està costant molt.
Nosaltres no tenim cap símptoma de la malaltia, però sí hem patit algun episodi en la família: la jove del Joan, la meva consogre i la seva filla, la meva jove. I no parlem de la gent que ha de passar la malaltia sola, penses en elles i en les famílies que no els poden acompanyar, és una cosa horrorosa, diria que antihumana, però no s’hi pot fer res.
Nosaltres com que per sort sempre tenim feina, quan no estem caminant pel jardí, fent feines de casa, estem a l’ordinador: l’un arreglant el país i jo amb el meu teatre, preparant més contes per la ràdio i preparant l’obra que s’hauria d’haver estrenat el dia 3 de maig i que, si no passa res, s’entrenarà el 28 de novembre, també estic arreglant la biblioteca, seleccionant els llibres que me’n portaré cap al pis de Mercè Rodoreda, no ens falta feina.
És veritat que el confinament, pels que normalment anem més estressats, ens ha permès prendre’ns la vida amb més calma, descansar més, llegir, parlar…, tot i que potser abusem una mica massa de les pantalles; ordinador, tauleta, mòbil, televisió…, però amb el mes que fa que estem confinats hi ha temps per a tot.
Però la part negativa de tot això és com quedarà la cultura? S’han anul·lat reunions, assajos, representacions…, tot s’ha trasbalsat, ajornat, anul·lat…, la cultura se’n ressentirà força, moltes companyies no sé si podran resistir-ho, fins quan es podran programar espectacles?
Aquest confinament, però, penso que ens haurà fet grans, crescut com a persones, la solidaritat que s’ha vist arreu, els aplaudiments diaris per a la gent que està treballant en tot el que és més necessari: sanitaris que vetllen per la teva salut, repartidors que et porten menjar a casa, personal de les botigues que s’exposen cada dia amb una munió de gent, els voluntaris… era una cosa que no ens la podíem pensar i, ha sorgit, la solidaritat i reconeixement que s’ha despertat en molta gent.
Preocupacions grans són: com ha quedat i quedarà l’economia: aturats, empreses i autònoms, perjudicant les famílies més vulnerables, i veien que el Estado Español, parla molt però no diu res, no té ni idea de què farà, d’una manera clara per ajudar a tots aquests col·lectius.
També ha quedat ben palesa la manera d’actuar dels diferents governs, el Estado Español i el de la Generalitat, mentre uns intenten parlar amb els professionals, els altres tiren pel dret i el que diuen avui ho han de rectificar l’endemà, amb les conseqüències que aquestes decisions poden portar. Un rebrot de la malaltia seria molt pitjor que el que hem passat.
Ara és l’hora de treballar plegats, per a resoldre aquesta pandèmia, ja arribarà el temps que tots hauran de donar explicacions de les seves decisions.
FEM-NOS UN FAVOR: QUEDEM-NOS A CASA
Teresa Canas
Directora Teatral
