Entrevistes

Maria Vallès: “Ser infermera em fa feliç”

La Maria Vallès León és nascuda a Sant Cugat, té 22 anys i és infermera de la Unitat d’Urgències de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. La Maria és una noia molt sociable i sensible, empatitza amb tothom. Té debilitat per la gent gran. Li encanta menjar japo, anar a la platja, sortir amb els amics i ballar. Ara ha començat a tocar el piano, és autodidacta; li agrada molt la música. Amb tot, és clar, no acaba de trobar el temps per treure’s el carnet de conduir…

Maria, com estàs avui?
Avui bé, més descansada perquè tinc festa després de tres dies amb jornada de dotze hores, de 8 del matí a 8 del vespre… Fem dos tipus de setmana, la setmana que li diem “curta”, que treballem dimecres i dijous, i la setmana següent, que és la “llarga”, que treballem dilluns, dimarts, divendres, dissabte i diumenge. Aquestes jornades maratonianes les continuarem fent, com a mínim, durant tres mesos més.

Ets infermera de la Unitat d’Urgències de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell des del juliol del 2019 després d’acabar la carrera a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), al Campus de Sant Cugat. Com era aleshores la teva jornada normal de treball, si es pot parlar de normalitat treballant a Urgències on us arriben tota mena de casos i sense avisar?
Molt diferent de la situació actual. Abans de la crisi de la Covid19 la jornada era de vuit hores. Teníem pacients amb malalties cròniques que havien empitjorat, accidents de trànsit, infarts… teníem de tot i amb l’estrès que això pot comportar.

Com infermera quines són les tasques que realitzeu diàriament?
Fem el triatge del pacient, és a dir, en funció de l’avaluació inicial que li fem en arribar a Urgències, decidim el nivell d’atenció que necessita. A partir d’aquí, mantenim les cures, iniciem l’antibiòtic quan ens ho indiquen els metges. Controlem en tot moment la hemodinamia del pacient i l’evolució de símptomes. Els acompanyem i els calmem. Si donen positiu els ubiquem en una unitat d’hospitalització perquè disposin de llit. Fem analítiques, col·loquem una via, fem gasometries arterials…

Parlaves abans d’estrès… Entenc que aquesta situació forma part de la normalitat de la teva feina bàsicament per la total imprevisió dels casos que haureu d’atendre i del moment en què us arribaran…
Sí, justament era el que a mi em feia respecte al principi quan vaig fer practiques durant la carrera a la unitat d’urgències, bàsicament perquè has de saber una mica de tot i jo encara no tenia el títol… i, és clar, fer les pràctiques a urgències em va fer canviar la mentalitat. Perquè sí que és cert que en aquell moment no saps de tot, però els companys t’ajuden i a poc a poc et vas formant i vas aprenent i, en paral·lel, fas cursos constantment. És una feina en què has de ser ràpid, organitzat i tenir les coses ben clares; no pots perdre temps.

Què has pogut aprendre fins avui?
A banda de la formació que vaig rebre a la universitat, tot el que he après ha estat dels mateixos companys. Ells m’han ensenyat a organitzar-me, m’han fet costat quan he tingut un moment de debilitat o dubte… Pel grup de WhastApp que tenim plantejava qüestions sobre la jornada, sobre un pacient o altre… i el suport dels companys és total. He après molt al costat de l’equip d’urgències del Taulí de Sabadell.

Actualment, quin és el percentatge de dedicació a la Covid19?
El 95% del nostre temps el dediquem a la Covid19.

Heu rebut una formació especifica per abordar aquesta crisi?
El primer de tot, ens van ensenyar un protocol afegit al nostre protocol habitual de protecció pel que fa a com vestir-nos, com desvestir-nos, com dur a terme els procediments per evitar contagis. També tenim una psicòloga que realitza unes seccions de suport al personal sanitari.

Tens por al contagi?
Si aquesta pregunta me l’haguessis fet fa unes setmanes, probablement t’hauria contestat amb un sí. Però ara la meva resposta és un no contundent. Pensa que si treballes amb por… aquesta por li pots transmetre al pacient i podria afectar la meva feina. I em vaig dir a mi mateixa que no podia tenir por o, contràriament, no hauria avançat. Aquí cal afegir les estones de xerrar amb els companys, ens ajudem molt. La meva conclusió és que sé que estic fent bé la meva feina i que estic protegint al pacient i m’estic protegint jo. A partir d’aquí, no hi ha por a cap contagi.

Parles sovint dels companys, del suport que us doneu. Sou com una segona família?
Totalment! Abans ja ho érem, sobretot perquè la nostra feina és treballar en equip, i ara més que mai! Pensa que si en qualsevol moment ens entra la fluixera i ens acabem emocionant (i s’emociona mentre ho explica)…
Tota la tensió que portes al final la treus amb alguna llàgrima i tens la complicitat d’un company o altre. Treballar dotze hores plegats ens està unint molt; tenim unes estones per esmorzar, dinar i berenar i, és clar, també ho fem junts.

Quan són les vuit del vespre i et canvies per anar a casa… deixes tot el que has viscut durant el dia a l’hospital o t’ho emportes a casa?
M’ho emporto, és inevitable. És molta tensió i moltes emocions. Tu ho saps perfectament, quan em veniu a buscar, des de Sabadell fins a Sant Cugat, només parlo jo i el tema ja saps quin és… que si un pacient se m’ha posat a plorar d’agraïment… que si un altre ha mort poques hores després d’arribar… que si estic contenta perquè un altre s’ha recuperat… o que m’he enfadat perquè… Si abans de la Covid19 ja em costava no emportar-me fins a casa moltes de les vivències de la jornada, ara, és impossible! Pensa que la Covid19 és nova i això també comporta incerteses i maldecaps afegits. Desconeixem moltes coses i no sabem del cert com acabarà tot plegat.

I a l’inrevés? És a dir, quan arribes a les vuit del matí a l’hospital, deixes els teus sentiments i emocions al carrer?
Està clar que no, ja saps com sóc… Al fil de la resposta anterior… pensa que molts dels pacients que ens arriben són gent gran i ells saben que són grup de risc, entren sols… tenen una por afegida, i necessiten atenció, que els hi donis ànims… I no saps com t’ho agraeixen!!! Ahir mateix, un avi de setanta i pocs anys, va arribar a urgències molt inestable, li estàvem donant molt oxigen i l’home no responia… al final li vam posar un respirador i un metge i jo vam estar prop d’una hora patint amb ell al box fins que, a poc a poc, finalment, el vam estabilitzar. En acabar, em va agafar la mà i no me la deixava d’apretar, es va posar a plorar i em va donar les gràcies com va poder sota la seva mascara d’oxigen… I jo, és clar, també em vaig posar a plorar… Ho vaig explicar a tothom… I aquest matí m’he llevat pensant en ell i he enviat un missatge als companys del torn de nit per saber com estava aquest pacient. Avui és el meu dia de festa, sí, però no pots oblidar el que vius a urgències.

Els pacients, com deies, entren sols, i els familiars es queden forà patint perquè no poden entrar… Quina atenció reben?
Sí, d’una banda, els pacients amb la Covid19 han d’entrar sols a urgències i els familiars es queden fora i acaben marxant a casa…  Els pacients entenen més quina és la realitat. En entrar a urgències, veuen com anem de desbordats i són conscients de tot plegat, ho visualitzen. La prova és que portem zero queixes, no qüestionen ni el temps d’espera, ni res. En canvi, gestionar els familiars costa més, ells es queden fora i ho viuen diferent. Però han d’entendre que no podem dedicar tot el nostre temps als familiars; el nostre deure és atendre els malalts. Els familiars reben una trucada diària per part dels metges per tal que estiguin informats. Si el pacient té telèfon mòbil, evidentment, se li permet fer trucades.

Què és el més bonic que t’estan dient aquests dies?
Et podria dir un munt de coses perquè la gent és molt agraïda. Però l’altre dia mateix, vaig enraonar amb un avi que li havien comunicat que no tenia la Covid19 i em va dir, amb els ulls plorosos, que jo era el seu àngel. Són sentiments molts forts que es condensen en un espai de temps molt curt. I aquestes vivències, amb gent que no coneixes de res, són una constant, tant per bé com per malament perquè… no totes les notícies són bones a urgències.

La població està molt sensibilitzada amb tots els col·lectius que realitzen treballs considerats essencials durant el confinament, però especialment amb el personal mèdic i sanitari. Explica’ns alguna de les experiències que has viscut en primera persona.
Una que em va sorprendre molt… Un matí vaig agafar un taxi per anar a l’hospital perquè va haver-hi un problema de trens. El cas és que al cap de poc temps de trajecte, el taxista es va adonar que portava l’acreditació com treballadora de l’hospital de Sabadell i en aquell instant, va aturar el taxímetre, i només em va cobrar la baixada de bandera. Em va dir que de cap manera em podia cobrar tot el trajecte, va ser molt amable amb mi. Em va animar molt, i em va donar la seva targeta per si mai necessito res. El seu nom és Miguel, un taxista de Ràdio Taxi Sant Cugat. Em va canviar totalment la perspectiva de jornada que se’m podia presentar… De potser arribar a correcuita i tard a l’hospital a què un senyor que no conec de res, em porta en el seu taxi pràcticament de franc i, a més, agraint-me la feina que fem els sanitaris. Com et pots imaginar, vaig començar la jornada super eufòrica!

Què et sembla que cada dia a les vuit del vespre sortim al balcó o a la finestra per aplaudir la feina que esteu fent?
És molt maco! Pensa que just a les vuit del vespre, com és el moment del canvi de torn, doncs sortim al carrer i veus els Mossos, Policies, Bombers que aturen els cotxes davant de l’hospital i ens aplaudeixen… i veiem els veïns dels edificis del costat que ens aplaudeixen, i n’hi ha un que sempre ens posa la cançó “Resistiré!” del Dúo Dinámico. Tot plegat és molt motivant.

Com valoreu el fet que particulars, entitats, col·lectius, empreses… fabriquin materials o eines que necessiteu i necessitem?
Ho agraïm molt perquè tot suma, totes les aportacions són ben rebudes. A Sabadell hi ha una perruqueria que ens ha regalat davantals, una botiga de motos ens regala ulleres i particulars que tenen impressores 3D a casa estan fent com unes viseres protectores… Tot s’agraeix moltíssim perquè ens va molt bé.

Creus que avui sou més valorats per la societat?
Sí, per desgràcia, amb la Covid19, ara valoren més la feina que fem. Ara s’està veient com ens estem jugant la pell, però abans d’aquesta crisi també ho fèiem, també ens podíem contagiar de moltes altres coses!

Les capes de protecció que porteu al damunt… alenteix o dificulta la feina que heu de fer?
Alenteix molt la nostra feina. Pensa que ara, cada cop que un pacient d’un box toca el timbre, doncs ens hem de vestir al damunt de la vestimenta que ja portem. Si vens d’un altre box, ens netegem prèviament i ens posem protecció nova. Si et manca algun material, has de treure el cap del box i avisar que algú t’ho apropi…

Tu arribes vestida de carrer a primera hora del matí a l’hospital. Quin protocol seguiu a partir d’aquí?
Em poso la roba blanca habitual que sempre portem: vambes o sabates, camisa, pantalons, guants, mascareta FP2 i gorro per recollir bé el cabell. Al damunt ens posem una bata, com un davantal, uns peücs, una segona mascareta, un segon gorro i les ulleres. I cada vegada que sortim d’un box, posem els peus en uns empapadors de lleixiu diluïda amb aigua que tenim a terra; vaig llençant la primera capa de vestimenta de protecció i en paral·lel un company em neteja la primera capa amb lleixiu. Les ulleres les deixo en un recipient que també tenim amb lleixiu, després passen a estar només amb aigua i, finalment, s’assequen.

El més dur de tot plegat és veure gent morir cada dia?
Porto prop d’un any a urgències i, no és que m’hagi acostumat, però des del primer dia que veig morir a gent. No crec que m’hi acostumi mai, sobretot si és un pacient que porto jo directament.

Què has reflexionat sobre el que estem vivint aquestes setmanes?
Ara traspua més la qualitat humana de les persones perquè… si no tenim salut, no tenim res. Tothom vol col·laborar amb nosaltres. En uns moments excepcionals com els que estem vivint, només podem treure el millor de nosaltres i, sobretot, actuar amb responsabilitat. Ara tots hem d’estar tancats a casa i sortir només si és absolutament necessari. Jo fa uns dies vaig veure gent en grup caminant pel carrer i altres, amb roba d’esport, com si res… I nosaltres prenent un munt de protocols per evitar contagis, fent jornades de més hores… I em sembla molt bé perquè és la meva feina, però, si us plau, que tothom posi de la seva part! Hi ha gent que li ha costat prendre consciència de la situació que estem vivint.
I els que tenen responsabilitats governamentals s’estan adonant que és vital invertir en sanitat. D’aquesta crisi n’hem d’aprendre tots. Sense salut no som res.

Quan arribes a casa després de fer dotze hores què et ve de gust fer?
Dutxar-me! És el millor! Perquè tot i que a l’hospital ens netegem cada dos per tres i anem molt protegits… acabo fent olor de lleixiu, tinc el cabell molt xafat, estic cansada de les ulleres que se’t claven a la cara tot el dia, la doble mascareta, el doble guant…

I quan tens un dia de festa, a banda de fer una entrevista com aquesta perquè el teu pare és un pesat, què fas?
M’agradaria veure els meus avis i als amics, i… anar a la platja a prendre el sol, però això ara no ho puc fer! Quan tinc un dia de festa em ve de gust no posar-me el despertador, descansar, trucar a la família i a les amigues, i entretenir-me tant com puc a casa.

Penedida d’haver triat ser infermera?
No, en absolut. Sí que és cert que no m’imaginava quan feia practiques, que acabaria treballant com ara. De fet, vull seguir aprenent i formant-me i ajudant en el que faci falta. Puc acabar la jornada molt cansada i estressada, però ser infermera em fa feliç.

 

 

 

 

 

 

 

One Comment

  • Joan Antoni Ledesma

    M’ha semblat una entrevista entranyable.
    Enhorabona a la Maria per tenir aquests valors que fan grans a les persones i enhorabona a Josep María perquè hi ha poques coses que omplin tant com ho és sentir-se orgullós dels fills i Filles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial