Passats ja els primers dies d’estupor davant el confinament del coronavirus us vull explicar com estem vivint els pares i els nens aquesta crisi.
Es van cancel·lar les classes dijous a la tarda i divendres vàrem fer el que vam poder amb els infants. Hi havia criatures a les feines, pares fent festa per estar amb ells i fins i tot, hi va haver famílies que els van enviar amb els avis.
Ara ens posem les mans al cap, però en una setmana tot ha evolucionat molt rapidament i encara anirà més de pressa.
Divendres ens vàrem confinar a casa. Els primers dies eren de disbauxa absoluta. Sense escola, jugant tot el dia. Crits, baralles, rialles…i tots encaixant la nova situació familiar.
El xat dels pares de l’escola treia fum, m’arribaven centenars de vídeos i activitats per fer. En resum, un estrès de missatges!
Com a generació de pares d’avui tenim el repte de la bona gestió de les tecnologies que tants problemes està donant als infants i joves fent-los addictes als jocs online. Però ara la necessitat tecnològica s’uneix amb conciliar la nova vida imposada pel virus, confinats a casa.
Les normes que durant el curs s’estableixen amb les pantalles a les llars han quedat aquesta setmana obsoletes. La tecnologia és avui l’eina més utilitzada pels infants a casa. Al matí parlem amb els avis per videotrucada, amb els nens de la classe ens enviem vídeos de reptes. Fins i tot, tenim programada una entrevista amb la mestra per videoconferència la setmana vinent.
L’amic del meu fill li diu que el seu pare està infectat mentre juguen a la Play!
Les relacions són ara totalment tecnològiques.
A casa intentem compaginar les TICs amb temps pels jocs tradicionals, per fer esport, per llegir, per fer treballs manuals…
I seguir fent els deures per tal que no perdin l’hàbit d’estudi ni el curs escolar.
I a banda de bregar amb tanta informàtica, els pares tenim, sobretot, davant d’aquesta situació, el cor dividit.
Tenim el temps que mai tenim per estar amb ells. Els estem gaudint com si estiguéssim de vacances.
Però com els hi expliquem els que està passant? Com ho viuen ells? Ens mirem el meu marit i jo i tenim por.
Por de caure malalts, i no poder cuidar-los. O pitjor, que s’hi posin ells i trobar l’hospital col·lapsat.
O d’haver-los d’explicar alguna mort d’un familiar o amic.
La tragèdia d’aquesta guerra invisible.
Una realitat que ens ha superat a tots, adults i nens!
Esther Alós
Instagram: estheralos6
Twitter: esther_alos
