Articles del confinament

Ens tornarem a abraçar!!

Sovint somio quan ens tornarem a abraçar.

Durant aquestes setmanes de confinament, he passat per diferents emocions i sensacions com si estigués en una muntanya russa… des de la por, l’angoixa i la incertesa, fins a l’esperança de veure l’inici d’un canvi en la societat i les persones.

Aquests dies he pensat i reflexionat molt i estic aprenent a viure de nou, aprofitant el moment com una nova oportunitat personal de reflexió en tots els meus àmbits, des del personal i familiar, al comunitari i en l’entorn laboral.

Tanmateix, he aprofitat per retrobar-me i viure aquesta situació com un moment de creixement personal prioritzant en la vida allò que és el més important: la família i els teus, descobrir la generositat i solidaritat de les persones, del veïnat, de les companyes i companys de feina, adonar-te’n que estar a casa no està tan malament i que parar a la vida i aturar-se per després avançar cap a un millor destí, és un guany, un repte i una oportunitat.

Compartir hores amb els fills, aprofitar per cuinar, fer pa, pastissos, la recepta de la iaia que mai tenies temps i ara vols fer com a homenatge a tota la gent gran, acabar de llegir aquell llibre que tens a mitges, les classes d’esport amb tota la família, sortir a la terrassa i escoltar els ocells, que sempre hi són però que mai els escoltava, sentir la natura i respirar amb sentit, els vermuts virtuals amb els germans i amics que gràcies a les tecnologies fa que puguis estar més a prop. I et retrobes amb les companyes de la infància, amb els amics que fa temps que no saps d’ells i que ara fa que et vegis cada setmana amb videoconferències, visquin on visquin, una cosa ens agermana… Agrair cada tarda a totes les persones del món sanitari i de treballs essencials la seva implicació.

Reflexions, que sens dubte, em faran valorar tot allò que abans no sabia apreciar, com enyorar als pares i germans, nebodes i nebots, amistats, i sobretot moments de record per als que malauradament, aquest maleït virus, se’ls ha emportat d’aquesta manera tan cruel.

Però és en l’àmbit laboral on més he reflexionat.

Treballo en el que s’anomena treballs essencials d’atenció a les persones amb trastorn desenvolupament intel·lectual i/o trastorn mental, entre la Fundació i taller Jeroni de Moragas, amb l’arribada de la pandèmia hem hagut d’implementar mesures de protecció, tant als professionals de les llars-residències com als treballadors del Centre Especials de Treball, que han esdevingut personal laboral essencial, amb les seves tasques de neteja i desinfecció a Sant Cugat, sense aturar-se cap dia.

Tot i la col·laboració d’ajuts públics i donació de material sanitari, hem hagut de fer front a unes despeses importants per a protegir-nos, que per entitats socials com les nostres, fa que la nostra economia es desestabilitzi i pugui afectar el nostre projecte social i inclusiu.

Els professionals hem hagut d’adaptar-nos a la nova realitat de manera sobtada i a contracorrent.

Dies abans del confinament vaig poder veure l’obra del Petit Príncep i recordo la frase l’essencial és invisible als ulls, ara més que mai li dono sentit, i vull fer un reconeixement especial, a tots els professionals essencials i invisibles que aquests dies estan donant el millor de cadascú per fer més fàcil la vida de les persones que atenen, treballant les 24 hores cada dia de la setmana.

Quan ens en sortim d’aquest confinament, caldran millors polítiques socials centrades en les persones, destinant els recursos a les persones, en especial a les més vulnerables. Donar valor i reconeixement als professionals que les acompanyen en el dia a dia.

Anys d’esforços pel reconeixement dels drets de les persones amb discapacitat no podem veure’s afectats per la pandèmia.

Haurem de continuar treballant per la inclusió de tots els col·lectius especialment els més vulnerables i en risc d’exclusió social.

Una societat més democràtica, solidària i inclusiva és possible, posar a les persones en el centre ens farà millors, ens hem de preparar i enfortir pels temps que vindran de crisi – i en especial- de problemàtiques derivades de la salut mental que ens puguin esdevenir.

Les persones i el respecte al món que ens envolta, han de ser la nostra raó de ser com a societat.

N’estic convençuda que ens tornarem a abraçar, però mentre no puguem, protegim-nos i cuidem-nos!

Lourdes Abril Cañameras
Educadora social
Presidenta Fundació Privada Jeroni de Moragas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial