Sempre que entrava al claustre del Monestir de Sant Cugat i em creuava amb tu, Lluís, se’m dibuixava ràpidament un somriure al meu rostre, un reflex totalment inconscient. Un somriure que, en parlar plegats, tenia moltes opcions d’anar a més o molt més.
Estic convençut que els qui també van tenir la sort de coneixe’t, podríen dir el mateix. Eres una persona que només provocava bon rollo. La teva particular mirada, la teva expressió, els teus comentaris, la teva actitud… Eres una persona positiva, afable, cordial, amb molt sentit de l’humor. D’aquelles que practicava aquella màxima del també estimat i desaparegut Jaume Tubau: “Solucions, no lamentacions!”.
Aquesta foto de l’amic Pep Casajuana és molt fidel a la teva fesomia i personalitat, Lluís. Una imatge que va presidir l’entranyable acte d’homenatge que et vam dedicar la tarda del 25 d’abril al teu claustre del Monestir de Sant Cugat, entre les teves estimades pedres i capitells.
Et recordarem sempre que entrem al claustre, en formes part des de petit, lloc on curiosament vas aprendre a caminar, i sobretot de gran, quan el 2003 vas ser nomenat director del Museu de Sant Cugat.
Diuen que les persones ens anem formant de petites parts de les persones que coneixem, sobretot de les que apreciem i estimem. Ens modelem de detalls, aspectes, particularitats… de la bona gent amb qui teixim complicitats al llarg del nostre camí. Gràcies, Lluís, per ser-hi.
Ens veiem sempre al claustre!
Josep Maria Vallès
