Articles del confinament

No sóc de Sant Cugat però…

Quan vaig venir a Sant Cugat m’hi vaig adaptar amb dificultats. Parlo de l’any 1961! A penes hi havia serveis mèdics públics. No podies donar d’alta el telèfon. Passejaves pels carrers i notaves les mirades posades sobre teu. Al mercat i a les botigues et tractaven com una forastera. Hi havia, a l’estiu, escassetat d’aigua. A l’hivern feia un fred que pelava, i hi havia carrers tan cèntrics com l’avinguda d’Alfonso Sala Conde de Egara (avui avinguda de Lluís Companys) i l’avinguda de Catalunya que la majoria de dies d’hivern eren un fangar. Encara s’havia de cuinar amb carbó o amb uns fogonets pudents de petroli… Per una joveneta que havia nascut i viscut a cinc minuts de la plaça de Catalunya de Barcelona, eren massa inconvenients. Per contra tenies Collserola a un pas, podies fer passejades al voltant de camps de conreu, de vinyes, de bosc. A casa hi entrava el sol i la llum a cor que vols, i cada finestra a l’exterior era un paisatge. Les olors t’indicaven l’època de l’any. En els llargs vespres d’hivern els carrers feien olor de fum de foc de llenya, i per allà el setembre els últims carros curulls de raïm perfumaven els carrers de dolçor. Han passat 60 anys i algunes d’aquestes coses les hem perdut i n’hem guanyat unes altres tot seguint el ritme del país.

El diumenge 15 de març de 2020 ho vaig recordar tot mentre feia l’últim passeig d’aquest any anant a buscar llocs poc concorreguts perquè ja em tocava quedar-me a casa. Els carrers i el camp de golf eren deserts i l’aire era net i fresc com aquells primers anys a Sant Cugat. Per primera vegada vaig pensar seriosament on ens portaria aquest sotrac, inesperat per la majoria, d’una epidèmia de proporcions desconegudes i que s’anava introduint de forma descontrolada. Havíem temut guerres, guerres químiques, crisis, canvis climàtics, meteorits, sunamis, terratrèmols… però res d’un abast tan universal i tan mortífer.

Avui, 17 d’abril de 2020, i després d’un mes de confinació completa en què per mi anar a abocar les escombraries és un luxe i encara més viure en una casa on he pogut veure el pas dels dies de primavera, el canvi de color de les fulles, les corredisses dels ocells, la verdor de la gespa i la florida de la glicina amb més claredat que mai, tinc els sentiments contraposats. Reconec que la felicitat la podem trobar en les petites coses i que sí que és important ocupar el temps però també ho és badar i viure. Per això mateix quan penso en el dolor físic dels afectats per la pandèmia, el dolor moral dels familiars, el dolor dels metges, infermers/es, auxiliars sanitaris, cuidadors d’avis, netejadors … que han conviscut amb aquesta devastació no puc fer més que sentir una profunda tristesa i plorar per dins perquè no puc fer gaire més que això que faig: quedar-me a casa i no sentir-me abatuda.

I un últim pensament: ‘ens en sortirem’? Oh! És clar, un dia o altre. Però -això ja ho veig més difícil- canviaran els valors al món? Aquesta bona actitud actual de solidaritat i ajuda, continuarà? Esmenarem el brutal consumisme que ha anat creixent els últims anys de forma exponencial com el virus? Reconeixerem que hem de tenir cura de la terra? En resum, millorarem?

Elena Bosch Castellví

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial