De seguida que es van anunciar les mesures de confinament, una de les primeres coses que em va venir al cap és que hi hauria moltíssima gent a casa, en família, i que seria una ocasió magnífica per a fer tasca de divulgació científica, una de les activitats a les quals em dedico professionalment i que compagino amb la meva feina com a consultor en el món de l’empresa. Certament, la ciència mai està de més, i sens dubte la gent agrairia continguts oberts i gratuïts per a poder suportar una mica millor el tancament. S’havia d’aprofitar l’ocasió, i sota el lema #ciènciaenconfinament vaig començar a organitzar xerrades diàries, tant per a nenes i nens com per a adults.
Potser es podria pensar que sóc un optimista, identificant un avantatge en una situació tan delicada com l’actual. Però, meditant-t’ho una mica, crec que en part també vaig desenvolupar aquesta idea com una mesura d’equilibri personal. Si arrancava una activitat de divulgació, i intentava mantenir-la en funcionament, dedicaria la meva ment a construir, i no tindria gaire temps per donar-li tombs a la situació. Tombs que, per altra banda, no condueixen a gaire, atès que ningú tenim una bola de cristall sobre com serà el final del confinament o què passarà amb la situació sanitària i econòmica.
Aquesta és la reflexió que voldria compartir amb vosaltres. La importància d’estar bé, de mantenir els ànims alts. Perquè després hi haurà molta feina i entre tots haurem de remuntar la situació. De forma que el millor que podem fer ara és agafar forces, i això tan sols és possible aconseguint un equilibri emocional que ens situï en una situació la més positiva possible, dins les circumstàncies particulars que cadascú estigui vivint, és clar.
En moments clau de la meva vida, mirar el cel m’ha ajudat a relativitzar problemes o desgràcies. M’ha permès recordar l’enorme fortuna que tenim de participar en l’experiment de la vida. L’univers m’ha parlat molts cops sobre la nostra humilitat i aparent insignificança, però alhora de la increïble capacitat que tenim d’encarar nous reptes, d’explorar i aprendre, de desafiar el nostre entorn per tal de saber més. En definitiva, de tirar sempre endavant.
Amb les xerrades, aquests dies he canviat la contemplació de l’univers per trobades telemàtiques amb persones anònimes, que es connecten àvides de coneixement o mogudes per la curiositat de saber més. Gent inquieta, que pregunta i que s’interessa. Que et mostra molta proximitat i afecte. I també voluntaris! Divulgadors especialistes en diverses branques científiques o tècniques que es van incorporant desinteressadament a la iniciativa i als qui estic molt agraït.
Així que seguiré endavant amb #ciènciaenconfinament, no només per tal de sentir-me útil, sinó també per a estar bé amb mi mateix. Amb el premi afegit de descobrir persones que, ben aviat, podré saludar tot prenent un cafè.
Joan Anton Català
Màster en Astronomia i Astrofísica, i químic quàntic.
