Articles del confinament

Confinament en lila

Quan vaig rebre la primera trucada que on em demanaven que identifiqués les necessitats per mantenir l’activitat imprescindible des de l’Institut Català de les Dones amb el personal des de casa, no vaig pensar en cap moment que seria per tants dies.

Va ser molt ràpid i la primera preocupació va ser identificar quant personal de risc teníem, quanta gent tenia fills petits o pares a càrrec, de quines eines disposaven per treballar des de casa, i sobretot, identificar quina gent podria seguir fent atenció presencial a les víctimes de violència masclista, perquè teníem molt clar, que era un servei que no podíem deixar de prestar ni un sol dia.

I cap a casa amb una sabata i una espardenya, intentant identificar necessitats i mancances, identificant les prioritats i reorganitzant els serveis.

I teníem una prioritat molt clara i molt urgent. En aquest moment on tots els missatges ens deien que ens hem de quedar casa, que casa nostra és l’espai on hem d’estar segurs,  des de l’ICD sabíem que això no seria així per tothom. En aquests moments hi ha un munt de dones que es troben confinades amb el seu agressor, un munt de dones que pateixen violència a les seves llars, i que en aquest moment estan més aïllades que mai, i amb moltes més dificultats per demanar ajuda, i  accedir als recursos.

Ha calgut treballar ràpida i intensament amb altres departaments de la Generalitat, altres administracions com els ajuntaments i també amb les entitats expertes, fent grans esforços de coordinació malgrat la distància.

Des de tots els serveis d’atenció a les dones s’ha prioritzat l’atenció telemàtica, fent especial seguiment de totes aquelles dones que ja eren usuàries dels serveis i que sabíem que estaven convivint amb el seu agressor, i mantenint les atencions presencials en els casos en què es considerés necessari. Vam reforçar ràpidament la línia 900 900 120 quant a professionals que l’atenen i vam engegar una campanya de difusió de la línia a TV, ràdio i mitjans digitals. Aquesta línia dóna servei les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any, i en aquests moments és la millor eina per a moltes dones que només poden demanar suport quan surten a comprar o a llençar les escombraries.

Però també sabem que algunes de les dones que pateixen violència no poden sortir amb el seu telèfon, i aquí hem hagut de fer crides com mai a la col·laboració de la ciutadania i comptar amb la complicitat de les persones que treballen en els comerços oberts aquests dies en un tema tan prioritari com és la violència masclista, engegant la campanya ”Establiment segur contra la violència masclista”.

Des de l’ICD, amb la contribució de tothom, estem donant  resposta a aquesta situació però no deixem de treballar per avançar en igualtat efectiva en altres camps.

No ens podem permetre en cap camp dones invisibilitzades, silenciades i ignorades. Hem de continuar treballant per què les veus de les dones siguin lliures, ben visibles arreu de la societat, en tots els sectors i a primera línia com en l’estratègia contra aquesta pandèmia com s’està veient aquests dies.

No oblidem que un 70% del personal sanitari, hospitalari i farmacèutic són dones, com el 84% de les persones que treballen en residències, el 86% del personal de neteja, el 80% de les persones que treballen als serveis socials, o el 64% dels empleats dels establiments d’alimentació. Tinguem present que tots aquests col·lectius que treballen cada dia per cuidar-nos, protegir-nos i proveir-nos de productes bàsics, estan integrats majoritàriament per dones. Tinguem-ho present, ara que hem pres consciència com mai, de com els necessitem.

Sabem que la crisi econòmica que ja hem començat a patir afectarà especialment les dones, que són les que tenen feines més precàries, i això les converteix en la població més vulnerable.

I és aquesta la realitat que hem de transformar i superar també en temps de confinament.

I no ens oblidem tampoc de les dones emprenedores, que en aquests moments també estan passant situacions molt complicades. Ens en sortirem, les dones ens adaptem com ningú a les noves realitats i a les noves maneres de treballar. Però cal que des de les institucions siguem al seu costat per fer possible aquesta remuntada.

I a tot això m’he dedicat de valent i amb un treball intens i diari de moltes hores, enfrontant les dificultats de treballar amb gran part de l’equip des de casa seva. I d’allò que pensava que seria per uns dies ja ha passat un mes, i sense cap data prevista per tornar a la normalitat.

La veritat és que aquest mes m’ha passat volant, suposo que pel gran volum de feina que tinc.

La part positiva ha estat veure la gran qualitat humana que ens envolta, la dels companys de feina que s’estan deixant la pell perquè tot rutlli, la majoria treballant des de casa, amb les eines personals de què disposen, amb criatures petites que reclamen les seves mares en mig d’una reunió telemàtica, alguns d’ells mantenint-se actius a la feina tot i patir la COVID, i altres canviant les seves tasques habituals per fer suport allà a on fan més falta; però també la resposta de la ciutadania, la de tots els comerços que estan col·laborant en la campanya per ajudar a aquelles dones que ho necessitin.

I el que porto pitjor és que trobo a faltar els meus fills, i segur que sembla una paradoxa perquè estic confinada amb ells, però estic amb ells molt menys del que voldria, d’una banda per les hores que dedico a la feina, i per l’altre per la gran vida telemàtico-social que tenen ells…

I acabo amb la primera cosa que necessitaré fer quan tot això es relaxi una mica, que serà visitar a l’oculista. Tantes hores davant una pantalla de ben segur que m’haurà passat factura. El que de veritat em vindria de gust és abraçar un munt de gent, però com que això no em deixaran m’hauré de conformar amb unes ulleres noves per a veure millor a tothom.

Laura Martínez Portell
Presidenta de l’Institut Català de les Dones

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial