Monestir de Sant Cugat, només en tenim un. L’hem de protegir si o sí!

Aquest matí, després de pujar al castell de Begur, hem conegut en Joaquim Coll Bach, l’avi Quim, de 90 anys. Hem enraonat durant una hora llarga i ens ha explicat un munt de coses que desconeixia de Begur i de la seva gent. Un poble del qual em vaig enamorar fa més de 40 anys.

Recordatori a la trajectòria professional, però sobretot a la gran persona de Lluís Campins, director del Museu de Sant Cugat. Allà on siguis sempre et recordarem amb el teu particular sentit de l’humor. Ple Ajuntament de Sant Cugat, 21 març 2022

Malauradament, fa prop de tres anys, des de l’inici d’aquest mandat, que estic dient que el govern Tripartit de l’Ajuntament de Șanț Cugat escolta poc, molt poc. Sí, som l’administració més propera al ciutadà, però no ho acaben de practicar. O no ho entenen o no ho volen entendre, i sap greu perquè els perjudicats són els santcugatencs i santcugatenques. D’exemples podria posar-ne ja un munt.

Queda un any i escaig perquè acabi aquest mandat i continuo sense entendre “moltes” de les coses que el Tripartit de Sant Cugat ha fet en aquests tres anys. Escric “moltes” entre cometes perquè en realitat ha fet poc i malament.

Aquest matí li he agraït a l’Àngels Tolosa la gran feina feta al capdavant de la llibreria Alexandria tot fent un cafè plegats amb uns bons amics. Una llibreria que va obrir les portes al carrer de Valldoreix de Sant Cugat l’any 1987. L’Àngels hi treballa des de l’any 1999 i n’és la propietària des de l’any 2005.

Ha marxat sense fer soroll, com era ell, senzill. Però el comiat al Monestir de Sant Cugat va estar a l’altura d’una persona que va dedicar totalment la seva vida als altres, especialment als joves. Prop de 50 anys com a vicari de la parròquia de Sant Pere d’Octavià. L’església era plena a vessar!

En qualsevol àmbit de la vida crec que és molt important tenir il·lusió. Particularment, la il·lusió per a mi és imprescindible. Quan afronto qualsevol repte o projecte personal, professional o polític acostumo a dir que la il·lusió em surt per les orelles. I és ben cert. Perquè puc tenir tota la disponibilitat del món, puc estar molt capacitat, puc tenir molta experiència, però si no hi ha il·lusió, no serà el mateix.

Hi ha persones, poques, que t’atrapen des del primer instant que els coneixes. I, en aquest cas concret, va ser per diverses raons alhora. Per la seva noble mirada, pel seu generós somriure i pel seu sincer i personal relat. Un comunicador innat. Un xerraire captivador. Em refereixo a l’exporter i exentrenador de futbol Juan Carlos Unzué que pateix l’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica), també coneguda com a malaltia de Lou Gehrig.

Aquest mes d’octubre és molt especial per a mi… Estic d’aniversari. Fa just 30 anys que em vaig posar per primer cop davant d’un micròfon per explicar l’actualitat de Sant Cugat. Va ser als estudis que Ràdio Sant Cugat tenia al carrer de Sant Jordi. Des d’aleshores ha plogut molt!