Com abans de la Covid-19

L’impacte de l’epidèmia de la Covid-19 sobre les nostres vides i formes de viure i conviure ha estat i està sent notable i, a més, ho fet de manera abrupta.

Per als professionals sanitaris també ha suposat un gran canvi. Parlar de grans epidèmies ens transporta als llibres d’història. No hi ha ningú que pugui recordar com va viure la famosa i devastadora grip de 1918. Teníem coneixement i resposta davant les epidèmies anuals de grip i també per a la gran epidèmia de finals del segle XXI, la SIDA. Però, aquesta ha suposat una nova amenaça i també un nou repte.

Aquestes setmanes han estat molt difícils i, un cop més, el compromís ètic dels professionals sanitaris ha permès salvaguardar un fràgil sistema sanitari malmès però amb costos -també personals- que a hores d’ara són difícils d’avaluar. Ens ha posat a prova també a nosaltres.

Una malaltia contagiosa pràcticament desconeguda, que tenia un comportament lleu en la majoria de pacients que la patien però que potencialment podia fer estralls en un grup gens insignificant de persones, no només les potencialment més vulnerables.

Ho hem viscut en primera línia amb grans incerteses, sense tractaments específics eficaços i només comptant amb eines de suport que hem aprofitat al límit. Com totes les malalties de gran contagi, deshumanitzadora, per quan obliga a l’aïllament de l’afectat. Angoixa augmentada d’aquest, de la família i del mateix equip assistencial per la incertesa de l’evolució i el pronòstic. La manca de previsió de les autoritats sanitàries en proporcionar equips de protecció individual (EPI) va fer augmentar aquest patiment emocional. Un dia, rere altre. Fent d’escut protector. Enfrontats a un enemic invisible sense totes les eines de protecció que ens feia més vulnerables però també i pel mateix motiu, potencials vehiculadors del contagi. Curant, pal·liant i confortant en la màxima intensitat amb un gran allau de persones a atendre, amb els lògics i legítims temors a no atendre adequadament els pacients, a contagiar-se i deixar els equips encara amb menys mitjans, amb el temor a contagiar-se i poder contagiar a membres de les seves famílies. I en moltes ocasions han estat els que han de comunicar i ajudar a gestionar la mort dels pacients acompanyant-los en la solitud.

Ara hem entrat en una nova etapa, també nova i incerta, de certa calma tensa. Amb molts interrogants sobre el futur immediat en una societat massa acostumada a seguretats imperfectes i una mica infantilitzades. Conviure amb la fragilitat i la mort ens havia quedat tan enrere i la biologia, la naturalesa no ens ha ensenyat precisament la cara més naïf. Haurem de reinventar-nos des de la humilitat. Tampoc ens costarà tant, l’home és el ésser viu amb més capacitat d’adaptació i supervivència del planeta, però ens ressitua en un altre escenari que ens mostra molts riscos.

Què vol dir tornar a la ‘normalitat’? Quina normalitat? No pas la que teníem encara no fa ni tres mesos. I, durant quant temps? Encara no tenim més respostes. Però ben segur que ens en sortirem. Però, serem capaços d’aprendre?

Hem resistit bé per moltes causes i factors. Un d’ells és el nostre sistema sanitari que està pensat per atendre tots els ciutadans sense importar la seva condició, classe o origen. El valorem prou, més enllà dels aplaudiments diaris? Em preocupa que durant aquests anys, la societat a la qual serveixen aquests professionals, a través dels seus representants polítics ha menystingut el servei públic que més i millor ha cohesionat aquesta societat, ignorant que els resultats exitosos en salut s’han basat en el compromís ètic d’aquests professionals, no pas en els recursos que s’hi aboquen (estem a la cua de la UE en el PIB dedicat a Sanitat).

La nostra fràgil sanitat competeix en resultats amb les millors del món a costa de tractar molt malament els seus metges. I després d’aquest primer impacte epidèmic aquests es troben esgotats físicament, psíquicament i emocional. I em temo que aquells agraïts aplaudiments es transformin en bon poc temps en manifestacions de malestar i enuig quan els ciutadans comprovin que molta activitat programada es retardarà. O en denúncies contra la baula més feble davant una frustració lògica.

Explico això també perquè durant aquests mesos, s’ha expressat el millor de la nostra societat i la seva capacitat d’empatitzar amb els que més patien. Cal que siguem capaços en aquest futur immediat i fins que no aparegui la desitjada vacuna que aquesta normalitat nova ens mantingui amb capacitat de resiliència, d’empatia i comprensió mútua. Moltes coses no seran millors, algunes hauran empitjorat per una bona part dels nostres conciutadans. Cal que la solidaritat emergeixi més que mai

Aquesta nova normalitat està plena també, i de manera paradoxal, de grans oportunitats individuals i col·lectives, per construir un món millor. Aprofitem-ho i recordem que invertir i reinvertir en recerca i coneixement també ens farà més rics i forts.

Quan jo era petit, sovint sentia com al·locució o frase feta això era com abans de la guerra, com un recurs que explicitava que abans de la guerra allò referit era millor. A partir d’ara, amb la nova normalitat hi haurà una substitució, parlarem de com eren les coses abans de la Covid-19. Intentem no ancorar-nos en la nostàlgia i mirem cap al futur

Dr. Jaume Padrós
President del Col·legi de Metges de Barcelona