La política de les dones

Aquests dies de confinament els mitjans de comunicació han destacat la bona gestió de la crisi generada per la pandèmia per part de les dones que lideren els governs de països tan diferents com Alemanya, Finlàndia, Islàndia, Nova Zelanda, entre altres. No sóc de les que pensen que les dones tenen més habilitats que els homes per governar. Quan es tracta de bons governants, els dos gèneres tenen grans qualitats, i si van juntes són molt enriquidores per a la bona praxi política. Del que sí que estic convençuda és que les dones som més protectores de l’espècie, de les persones. I aquesta és, sens dubte, una de les raons per la qual hi ha poques dones en la política. En general la cura de la família passa per davant de l’ambició política.

Aquest va ser el meu cas personal, quan era tinenta d’alcalde de cultura, educació i esport a l’equip de govern de l’alcalde de Sant Cugat Lluís Recoder. Després de quatre anys molt intensos, de viure la incompatibilitat entre la dedicació que el càrrec exigia versus la responsabilitat de ser mare, vaig considerar que la meva família era primer que tot. Estic segura que aquest principi protector, ha prevalgut per sobre de qualsevol altre aspecte, en el context que estem vivint, per a aquestes dones governants i si a més hi afegim que són polítiques brillants, es pot entendre perfectament l’èxit de la seva gestió.

Afortunadament cada vegada són més les dones polítiques que entenen que no han d’imitar als homes sinó al contrari, reforçar els seus valors de gènere. Les dones que van néixer a la dècada dels cinquanta i seixanta es van incorporar massivament al món laboral, però en els primers temps, les dones que reivindicàvem la igualtat d’oportunitats, notàvem sovint un subtil menyspreu. Per molta gent, la paraula feminista tenia connotacions negatives. Afortunadament això ja no és així. El millor que hem donat a les nostres filles i fills, és predicar amb l’exemple, amb perseverança i convicció. Tot i això, només el deu per cent dels països del món estan liderats per dones.

Val la pena recordar d’on venim. Només fa vuitanta-vuit anys que la dona va obtenir el dret al vot, en la Constitució que es va promulgar l’any 1931 a les Corts de la recentment proclamada II República.

El debat parlamentari previ a l’acord, que va tenir lloc entre el 30 de setembre i l’1 d’octubre de 1931 va ser especialment interessant. Hi havia partidaris i detractors, tant a les dretes com en les esquerres. Alguns partits d’esquerres eren manifestament contraris al vot de les dones perquè consideraven que estava massa influenciada per l’església que era profundament conservadora, i pensaven que això els perjudicaria enormement en les eleccions. El debat més apassionant el van protagonitzar dues dones: Victòria Kent, del Partit Radical- Socialista, i Clara Campoamor, del Partit Radical. La primera, seguint la disciplina de partit, va defensar que les dones no estaven madures per votar. Clara Campoamor, en contra del seu propi partit, va defensar brillantment el vot femení qüestionant tots els prejudicis dels seus propis companys, per una qüestió de principi democràtic i de justícia. La seva valenta postura va fer que finalment el vot a favor de les dones obtingués 161 vots, i 121 en contra. Una majoria de diputats de dretes i esquerres van abandonar la sala entre crits i protestes, i no van votar. Els diputats catalans, liderats per ERC amb Lluís Companys, i Carrasco i Formiguera, entre altres, van defensar amb vehemència el vot femení com un bé per la República, com també ho va fer el PSOE.

Quan les dones van poder votar per primera vegada a les eleccions generals de 1933, es va fer creure que el seu vot havia fet guanyar la dreta, quan de fet, va ser l’abstenció intencionada de la CNT, molt arrelada entre els treballadors en aquell moment, la que va provocar el daltabaix electoral de les esquerres. Però això no es diu.

Durant el confinament he pensat molt en l’agraïment. Potser no hi pensem tant com caldria. He pensat en les persones a les quals tinc ganes d’agrair el bé que m’han fet a mi i a la societat. Entre elles estan aquelles dones sufragistes britàniques, veritables pioneres, les sufragistes americanes, esposes dels líders abolicionistes, i totes les dones que van lluitar, i fins i tot van patir penes de presó i la mort, per defensar els nostres drets. Gràcies a Lucy Stone, Victòria Woodhull, Francis Wright, Emmeline Pankhurst, gran activista que va morir setmanes abans del reconeixement del vot femení a la Gran Bretanya, Dolors Monserdà, Carme Karr, Francesca Bonnemaisson, Clara Campoamor, Carmen de Burgos, i dècades més tard, Martine Storti, Simone de Beauvoir, Frederica Montseny, primera dona ministra d’Espanya, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig i totes les dones de la generació del maig del 68, que van suportar actituds i qualificatius pejoratius i masclistes. Aquestes van ser l’enllaç necessari entre la II Repúbica i la recuperació democràtica després del llarg silenci imposat de la dictadura.
A totes elles, moltíssimes gràcies!