He tingut sort: he anat a treballar. Arribo a la tele amb un cop de cotxe i vint minuts escassos fent la volta pel Papiol. Només hi ha camions que desapareixen del tot quan m’acosto als estudis. Aparco davant mateix de la porta i entro en un espai semidesert: som pocs i, tot i la mascareta, mantenim les distàncies. Costa de creure que siguem capaços entre els pocs que som de fer uns informatius que voregen el milió d’espectadors cada emissió i deixen molt enrere els de les altres cadenes, tenint en compte, a més, que treballem en una llengua que la meitat de la població no parla.
- I tu, Jordi, què fas… –demanarà encuriosit algun lector d’aquest blog del meu amic Josep Maria Vallès-. Què fas si no hi ha competició esportiva?
La pregunta és justa i mereix una resposta pensada. És cert que no hi ha competició. És cert que a mi el que m’agrada és anar in situ als llocs, a les pistes, a fer reportatges, a contactar amb la gent; tot això és veritat. Però també és cert que la vida no s’atura i el món de l’esport tampoc. L’ofici de periodista és com l’ofici de viure, probables lectors: cal anar a la recerca de les coses i no esperar que et vinguin donades al sofà de casa teva.
Mireu, us explicaré el millor que m’ha passat en aquests dies tan durs per a molta gent i tan atípics per a tothom. Fa tres setmanes em va arribar la notícia que un exjugador de bàsquet lleidatà, Berni Tamames, havia emmalaltit: el virus combinat amb una pneumònia l’havien dut a una UCI de la Vall d’Hebron a lluitar per la seva vida. Repeteixo, a lluitar per la seva vida. La família va demanar discreció i vam complir tots plegats, però un cop superat el pitjor tràngol li vaig demanar un testimoni; un testimoni de vida per mostrar a la gent que la malaltia també es pot superar. Ell, amb veu fatigada, va complir i el país va veure el meu amic Berni esperonant tothom a sortir-se’n.
El vídeo el vam emetre al TN Migdia i al TN Vespre, perquè el seu testimoni tenia un valor enorme. Segurament el fet d’haver estat esportista professional l’ha salvat; però sigui com sigui aquí el tenim. I jo? Doncs jo vaig pensar que la meva feina, a vegades, val la pena.
Confinat, si, naturalment, però no tant.
Jordi Robirosa
Periodista de TV3
