Tot just porto tres setmanes de confinament i el dia abans de començar no em podia imaginar com aniria, com ningú de nosaltres.
Dijous 12 de març. Estem a l’escola i es van sentint comentaris que estarem dues setmanes sense anar-hi. Els alumnes s’ho prenen com unes vacances avançades i els petits amb prou desconcert.
Estem a 3 d’abril i aquesta setmana he estat fent classe online amb els meus alumnes, des dels petits de P-4 fins als de 6è. Els havia trobat molt a faltar i veure’ls, i tot i que ha sigut una estona, m’ha fet molta il·lusió.
Els petits no et poden explicar com se senten, però si poguessis tenir una conversa amb els seus pares, segur que et mostrarien el mateix neguit i la incertesa de no saber quan es reprendran les classes, de compaginar les estones d’esbarjo amb els nanos, la feina i les tasques escolars.
Amb els de 6è és diferent. Ahir em deien que estaven avorrits. Ja han jugat a la Play Station, al Minecraft, han xatejat amb els amics i amigues, però el que volen és sortir a xutar la pilota amb els amics, petar la xerrada amb les amigues.
Amb tot això jo he hagut de fer un curs accelerat del ZOOM, aquesta aplicació que estem fent servir per a fer les classes online i reunions. Jo creia que no me’n sortiria però al final ho he fet!
Pateixo pel que està passant i pateixo pel que vindrà. Quanta gent s’haurà quedat sense feina? Quants negocis hauran tancat? Quants amics i amigues hauran perdut éssers estimats?
Juliet Ochoa
Caparrota de Sant Cugat i docent de l’escola Ramon Fuster
