Quan el Josep Maria Vallès em va proposar escriure aquest article, vaig tenir dues reaccions, una seguida de l’altra. La primera va ser dir-li que sí sense reflexionar. Primer de tot perquè quan m’arriben propostes relacionades amb Sant Cugat acostumo a acceptar sense mirar-m’hi gaire. Però en aquest cas vaig acceptar amb més entusiasme perquè entre una cosa i l’altra porto molts dies sense practicar l’agradable exercici d’escriure per plaer, que per mi és quasi més important que fer abdominals al menjador de casa. Però acte seguit, i aquí ve la segona reacció, vaig pensar si la meva vida confinada difereix molt de la qualsevol de les persones que estigui llegint aquest text: teletreball, fills en edat escolar a casa, una sortida setmanal per anar a comprar i moltes sèries per recuperar i recomanar. La meva vida no és més apassionant que la de qualsevol dels meus veïns a qui, des del canvi d’hora de fa deu dies, ja els puc veure la cara a les vuit del vespre quan tots sortim a aplaudir als herois i heroïnes, aquests sí, que són el personal sanitari.
Intueixo que l’únic tret diferencial que puc aportar és com s’organitza una ràdio a distància. De fet, ara que puc repassar fotos, veig amb un cert regust de nostàlgia recent les xerrades que fa poc vaig fer a l’Arxiu Nacional de Catalunya amb motiu del dia mundial de la ràdio i en què vaig ser convidat per l’Aula d’Extensió Universitària de la gent gran i també pels Amics de la Unesco. Des de la meva privilegiada ubicació de ser a l’escenari, vaig veure les cares d’interès que, encara ara, suscita la ràdio i els seus secrets interns. Doncs som-hi.
A RAC1 vam començar el confinament de manera preventiva el divendres 13 de març. Aquell dia vam separar equips perquè no estiguessin en contacte persones que, donat el cas, es podien substituir entre sí. També vam enviar a casa totes les persones que podien fer la seva tasca teletreballant. El problema és, i era, que a la ràdio hi ha tasques indispensables que no es poden fer a la distància. I no em refereixo al Jordi Basté, que per sort pot entrar des de qualsevol lloc del món que tingui línia telefònica, em refereixo als tècnics que premen el botó perquè tot plegat pugui sortir en antena. I dir ‘prémer el botó’ és una expressió que no li fa justícia a la tasca dels tècnics. És una frase didàctica perquè s’entengui el rol tan important que juguen. Dit d’una altra manera: els tècnics de ràdio són el nostre personal sanitari, el que cada dia a les vuit es mereix l’aplaudiment del mitjà.
Si això que ha passat ara hagués passat fa uns anys, hauria estat impossible que les ràdios continuéssim emetent amb aquesta aparent normalitat. Les noves tecnologies han permès que el Toni Clapés (ben tornat!) pugui dirigir el Versió des de casa com si estigués a l’estudi. El Toni té un aparell a casa que li diem XDSI i que, a través de la mateixa línia per la que té Internet a casa, pot tenir una qualitat de so quasi equiparable a la d’un estudi. Dit d’una altra manera: no té un so telefònic o metàlic. Però a més, cada programa té un equip de guionistes que també teletreballen i en xarxa. Cadascú des de casa seva està connectat amb el director de cada espai a través d’aquestes aplicacions de videoconferència i tenen la sensació virtual d’estar tots dins d’una mateixa sala. A vegades els retards de transmissió (els temuts ‘delays’) ens juguen una mala passada i per això a vegades escolteu converses trepitjades o respostes fora de temps: és el mínim dany col·lateral que hem de pagar perquè la màgia de la ràdio continuï vigent.
Acabo amb el més important (last but not least): Res d’això no tindria sentit sense els oients, que aquests dies ens transmeten el seu amor i la seva confiança cap a la ràdio. En aquests dies de confinament se senten acompanyats per les veus que els hi són amigues i així ens ho fan arribar. És a ells i elles, els i les oients, a qui sí que va dedicat aquest article, aquesta reflexió, aquest agraïment. El consum de ràdio (i així ens ho diuen les dades d’streaming) ha augmentat aquestes últimes setmanes a un nivell superior als de la tardor del 2017, uns dies i uns fets en què ens pensàvem ja havíem tocar sostre. I no és consum: és companyia. És gent escoltant a gent. Just el què tanta falta ens fa. I aquesta, sí, és la màgia de la ràdio. Cuideu-vos molt.
Jofre Llombart
Sotsdirector de RAC1
