Dilluns de Pasqua, és d’hora, des del llit estant, per l’escletxa de les menorquines de la finestra s’albira un dia plujós, gris, trist.
Un dilluns de Pasqua que contrasta amb els que recordo, quan de jove, a Cabra, amb la colla, nois i noies, anàvem a menjar la Mona, fent una berenada, al Carpi de Ca l’Assumpta. Eren dies de joia, d’alegria, de joventut feliç. Dies clars, lluminosos, amb un cel sense núvols.
Molt diferents del que ara, avui, ens toca viure. No són cabòries de vell, no és enyor del passat -que també- és reviure el passat des de la realitat d’avui. Una realitat trastocada per una pandèmia desbocada, empitjorada pel capteniment del Govern espanyol.
No surt el sol, comença un nou dia i l’hem de viure enclaustrats, amb disciplina, solidaritat i esperançats.
Després de les rutines diàries, havent esmorzat, escoltant les ”notícies”, m’assec davant l’ordinador. No escric, penso, la ment -encara massa espessa per deixar fluir les paraules- torbada, amb preocupació: s’obre el confinament.
Dies durs, temps de pandèmia, maleït “virus monàrquic”! Tothom, qui més qui menys, el patim: familiars, amics, companys, coneguts …
Alço la mirada del teclat i esguardo fora, per la finestra. Una pluja suau va caient sobre els diferents verds de les fulles, que van degotant, com si ploressin.
Amb la primavera, primerenca, els arbres de fulla caduca han brostat amb noves i tendres fulles, molts ja han florit i els seus colors destaquen entre la simfonia verda, que envolta la casa.
La natura segueix el seu curs, els humans també?
Joan Contijoch
Demòtic. Activista sociocultural
