Els dies de confinament, ara ja fa un mes, transcorren per la via de la conformitat i a l’espera de tornar a la cadència l’habitual d’un temps anterior a la pandèmia. El ritme diari és tranquil, no tinc pressa perquè no vaig enlloc, i l’he organitzat mitjançant la realització d’unes activitats rutinàries, les mateixes que sempre he fet.
Al matí, observo des del balcó el color del cel, els efectes de la primavera en els arbres, l’edifici del monestir que tinc enfront i veig els coloms i ocells que resideixen en els jardins com busquen menjar per terra. M’informo de l’evolució dels fets, repasso les gràfiques, no massa estona per no capficar-me, netejo molt per fer exercici, organitzo armaris i oh raresa!, m’he desempallegat d’un munt d’andròmines inútils que feia temps volia eliminar.
Aquestes accions ara destaquen, em marquen les pautes en el dia a dia i penso que potser fa un mes la rutina es difuminava en el conjunt del desenvolupament vital com un fons monocrom que suporta el motiu d’una pintura. Ara crec també que l’habitual, fet amb una ordinària atenció, pot esdevenir essencial.
Pertanyo, per edat, a la població de risc com recorda permanentment el desplegament informatiu oficial i segueixo els consells bàsics: sortir l’estrictament necessari, rentar-se les mans, etc. I malgrat tot, tenim el whatsapp o el mitjà extraordinari de la informàtica que ens permet poder-nos comunicar, veure’ns i parlar amb fills i amics via Skype.
Conservo, per sobre de tot, l’ànim positiu que em permet superar aquest temps de foscor amb estratègies proverbials com el valor arrelat de la cultura i la potent capacitat de l’art per vitalitzar tots els moments del dia.
Imma Pueyo
Historiadora d’art
