Reunions a Barcelona, anar a l’institut, quedar amb els amics, anar a la biblioteca, menjar a un restaurant, manifestar-me amb els meus companys i companyes, assistir a una assemblea de Fridays for Future, fer una entrevista en un mitjà de comunicació, passejar i admirar els paisatges de la meva estimada ciutat, anar a un museu i veure una exposició, assistir a un concert, ajudar a la botiga dels meus avis, fer una paradeta, trobar-me una persona de forma inesperada i acabar passant tota una tarda pel centre de Sant Cugat, quedar amb la meva parella, assistir a una festa d’aniversari d’algun amic o amiga… Això ben bé podia ser el dia a dia de qualsevol de nosaltres.
De sobte, una gran amenaça la qual se’n parlava feia dies als telenotícies de tot el món havia arribat amb força al nostre país. Tot es va aturar, primer els instituts, després tot. Els carrers van quedar buits, mentre els hospitals s’omplien i la pandèmia semblava no tenir aturador. La crisi del coronavirus va carregar-se d’un dia per l’altre el nostre ritme de vida, els nostres dies interminables fent desenes d’activitats i assistint a desenes de llocs es van convertir en videotrucades fetes des de casa nostra. Les abraçades van passar de ser un petit instant diari de calidesa entre dues persones o més persones estimades a ser un record d’aquells temps on el coronavirus no havia arribat.
El planeta va veure com aquelles persones que habiten a la seva superfície deixaven d’embrutar salvatgement tots els ecosistemes amb què tenien contacte, la naturalesa començava a reclamar el seu espai en una societat que no l’havia tingut en compte a l’hora de créixer i fer el seu dia a dia. Ràpidament les aigües dels rius van tornar a ser cristal·lines, les herbes van començar a créixer a les ciutats, els animals van començar a deixar-se veure pels carrers i les places, l’aire va començar a ser més net. El planeta Terra va començar a veure la llum dins la foscor, la Humanitat semblava haver deixat enrere el seu model de vida, s’havia tancat a les seves cases i havia deixat de moure’s i expandir-se sense tenir en compte la Terra.
Malauradament el planeta no sabia que tot això era només temporal, quan la Humanitat pogués tornar a moure’s lliurement ho seguiria fent, ignorant als experts que tant de temps porten advertint-la. Conduint ella mateixa cap a la seva destinació final, emportant-se al planeta.
Seré clar, ens trobem davant l’oportunitat més gran que hem tingut com a espècie de replantejar totalment el nostre model de mobilitat, el vell i caduc model de mobilitat basat en les energies fòssils i l’expansió sense límits ni condicions de l’activitat humana està portant al planeta Terra cap al seu col·lapse, i amb aquest també el nostre. Ha arribat el moment de fer un pas valent, ferm, decidit i contundent cap a una total descarbonització de la mobilitat. Ha arribat el moment de repensar les nostres vides. Som en un moment clau per a la nostra història, hem d’escollir entre dos camins. El passat o el futur, si continuem com hem estat fent fins ara ens trobarem que la crisi climàtica serà la més cruenta de la nostra història i es convertirà en el nostre final. Les generacions actuals tenim a les nostres mans assegurar un futur per als nostres fills i filles, deixar un Món millor i entendre que sense nosaltres la Terra segueix existint.
Ha arribat el moment on ens ho juguem tot,
Volem un futur, perquè ens hi va la vida.
Àngel Segura
Estudiant de 1r Batxillerat Social
