Escric des del meu pis de Sant Cugat del Vallès, on hi visc sol des de fa quatre anys. I això que sóc exageradament sabadellenc i estic enamorat de la meva ciutat de naixement i de creixement. La majoria de sabadellencs som molt de Sabadell, sempre amb la “ceba” a la boca, sempre disposats a exaltar les qualitats de la nostra estimada ciutat. Sí, la trobo a faltar i això que cada cop em sento més santcugatenc. M’encanta viure a la falda de Collserola i poder descobrir els seus camins i corriols. M’agrada ser en una ciutat plena de parcs verds, de distàncies curtes i que respira natura pels ‘quatre cantons’. Però enyoro Sabadell i sobretot poder visitar la meva família un o dos cops a la setmana. És una rutina, com rentar-se les dents cada nit abans d’anar a dormir. Forma part de la meva vida, em defineix i em realitza. És intuïtiu. Si fa un parell de dies que no els veig, quan plego de RAC1 el cotxe em porta directament cap a la Via Augusta, direcció Ronda de Dalt i C-58, en comptes d’agafar l’Avinguda Diagonal cap a la B-23 direcció Hospital General de Catalunya. Són els dos recorreguts que més vegades he fet en els últims anys. Crec que els podria fer amb els ulls tancats.
Visitar la família és un ritual que em fa feliç i que ara no puc fer. Tinc la sort que viuen separats per dos carrers, entre els barris de la Romànica i la Creu de Barberà, al sud de Sabadell. D’una banda els meus pares, la iaia Matilde i la meva germana amb el seu marit i les filles bessones; i de l’altra els meus tites, els meus cosins i la iaia Montserrat. Som pocs però ben avinguts i és fàcil visitar-los a tots d’una tirada. Molts cops m’hi presento per sorpresa a sopar. Suposo que m’agrada la cara que fan quan obren la porta i pregunten: “Què hi fas aquí?”. Diria que al principi s’espantaven perquè es pensaven que els visitava per donar-los una mala notícia, però ara ja s’hi han acostumat i els fa la mateixa il·lusió que a mi. Tot i que la meva mare em continua renyant perquè no l’he avisada i no han tingut temps de preparar-me un sopar més elaborat. Jo sempre li dic que amb un tros de pa i una mica d’embotit sóc la persona més satisfeta del món. I així és. Les petites coses, les més senzilles són les que més ens omplen i aquests dies de confinament són les que més recordem i trobem a faltar.
Uns dies sopo amb els meus pares i uns altres amb la meva germana, el meu cunyat i les dues nenes. M’agrada formar part de la vida de les meves nebodes, que em vegin un parell de cops a la setmana, encara que siguin 5 minuts abans d’anar a dormir un dimecres al vespre per fer quatre bromes amb el seu ‘tiet’. Enyoro veure els partits de futbol amb el meu pare i reflexionar i debare sobre el futur, les rialles amb la meva germana al seu sofà o les converses profundes amb el meu cunyat (Miqui pels amics) asseguts al seu balcó mirant a l’horitzó de Sabadell i del Vallès.
Abans de sopar a un dels dos pisos, sempre passo a visitar la iaia Matilde, que viu al primer i que normalment (i tot i els seus 87 anys) sempre em té a punt un ‘tupper’ amb alguna de les delícies que ha cuinat durant la setmana. Continua tenint la mà trencada a la cuina, sobretot amb ‘guisats’ de cassola com diu ella. També la meva mare acostuma a guardar-me alguna de les novetats culinàries que ha provat aquella setmana a la Termo Mix. Quan vaig a Sabadell sempre surto amb un bon carregament de menjar que em servirà per sobreviure els dies posteriors.
Estic relatant aquestes anècdotes familars perquè tot això fa un mes que s’ha esfumat. Una de les coses que més m’ha sorprès d’aquest confinament és la capacitat d’adaptació que tenim els éssers humans a qualsevol tipus de situació extrema. I això, que jo tinc la sort de trobar-me perfectament i estic anant a la ràdio cada matí de dilluns a divendres. Prenent totes les mesures de seguretat possibles, és clar. Reconec que aquest espai de “llibertat”, que aquestes hores de certa normalitat m’estan ajudant moltíssim. Molts cops vaig més lent per l’autopista per gaudir algun minut més de la conducció i per poder escoltar un tros més del Versió RAC1. Hi ha dies que em quedo al parking de casa assegut al cotxe durant uns minuts acabant d’escoltar alguna cançó que m’agrada. La música és un gran estimulant aquests dies, ja sigui per fer esport a casa o per ballar sol al menjador sense vergonya i així alliberar energia. Qui t’ha de veure?
M’agrada pensar que quan es tanca una porta sempre s’obre una finestra. Per això, he après a estar més sol, més amb mi. Parar i pensar en el que realment és important per un mateix. M’he autoimposat no mirar el mòbil a totes hores com feia abans sense adonar-me’n. Intento fer exercici a casa per expulsar tensions i netejar el cap. Abans podia córrer per Collserola, ara he hagut de fer-ho pel pis de Sant Cugat un parell de cops. (nota mental: quan tot això s’acabi una de les primeres coses que faré serà pujar al Matagalls i també al Pedraforca que els tinc pendents). També poso una tovallola al terra del menjador i faig exercicis de planxes, flexions i abdominals. Tot s’hi val.
Em cuino com no havia fet mai abans. Ja no hi ha els ‘tuppers’ salvavides de la família. Us he de confessar que aques últim mes he anat més cops al supermercat que tinc al costat de casa que en tot el 2019 pràcticament. Fins i tot m’he fet la targeta client!
He netejat el pis a fons tres cops en les dues últimes setmanes. He descobert racons que desconeixia de la meva vivenda i crec que avui dinaré al terra del mejador perquè està immaculat. Aquests dies estem fent coses inimaginables. Per exemple, m’he fet una barbacoa per mi sol. Bé, no és del tot cert, perquè durant la preparació del foc i les graelles vaig fer una videotrucada per compartir el moment. Les videoconferències múltiples han estat un gran descobriment aquests dies. El món virtual ens ha permès acostar-nos en la distància. Jo havia fet videotrucades en comptades ocasions a la meva vida i ara forma part del meu dia a dia. Fins i tot, m’he arribat a emborratxar virtualment.
Això sí, una de les coses que no he perdut amb el confinament és riure i fer riure. Això sí que és una gran teràpia. Jo m’ho aplico com a filosofia de vida. Un dia sense haver rigut o sense haver fet riure algú no val la pena.
Ànims i força que tot anirà bé!
Aleix Parisé
Periodista d’Esports de RAC1
