Això no ens ho esperàvem. Podem dir que ens ha agafat a tots “amb els pixats al ventre”. Hem anat muntant una societat que s’aguanta pels fils i ha arribat una sotragada que ens fa pensar que alguna cosa, o moltes coses, hem fet malament.
Em temo que d’aquí a uns quants dies fins i tot enyorarem la calma, la tranquil·litat i el relaxament amb què vivim aquests dies el confinament.
Em temo que el pitjor està per venir i es quedarà amb nosaltres molt de temps.
Em temo que si la crisi del 2008 encara ara no l’hem superada, després de 12 anys, aquesta, que és molt més greu i que engloba tot el món, no ens la traurem de sobre ni en 20. I jo d’aquí a 20 anys ja estaré a les acaballes, amb 95.
Em temo que el món no aprendrà gaire de l’experiència passada i que, al cap de quatre dies, quan ja el més greu hagi passat, tots mirarem de tornar a viure com abans i d’oblidar-nos-en.
Em temo que o ens adaptem a la força al món nou que ha esdevingut de cop, o petarem psicològicament, perquè ja mai més no podrem tornar a ser el que érem.
Pessimista? Sí. No puc ser optimista, per no passar-me d’il·lús.
I ara, deixo de pensar en el futur i torno a l’ara i aquí, a passejar per casa, a escriure, a endreçar documents, a estripar papers, a col·leccionar millor les fotos, a parlar amb els amics, a contestar whatsapps… Així estic millor.
Joan Cortadellas
President de la Llar d’Avis de la Parròquia
