Cada vegada que torno a Sant Cugat és una odissea: maletes, taxi, avions i un dia sencer des que surto del meu apartament fins que veig el cartell que indica la sortida Sant Cugat. Aquella vegada, més que mai, tenia ganes de tornar. És difícil passar el Nadal fora de casa, però, sobretot, és difícil passar unes festes tan especials lluny de la família. La darrera vegada que els havia vist va ser el mes de novembre quan vaig fer el concert amb l’Orquestra Simfònica Sant Cugat dirigida pel Mestre Salvador Brotons. Costa marxar després de fer un bon concert sense ni tan sols poder celebrar-ho amb els familiars i amics que t’han vingut a escoltar, però ja m’hi he acostumat.
Era el 15 de gener de 2020, a Tianjin, Xina. Aquell dia estava impacient per marxar, la nit abans ja no vaig dormir: a més de la setmana de vacances per l’any nou xinès, tenia un permís de dues setmanes més per poder tornar a casa, ja que m’havien de fer una intervenció a la boca (tema delicat per a una flautista). Com que estaria uns dies sense poder tocar, vam acordar amb l’orquestra que jo acabaria dues setmanes abans que comencés l’any nou xinès per poder estar recuperada després de les vacances. A més, de tornada a Pekín faria una parada breu a Doha (Qatar) per fer una masterclass i un recital a la Qatar Music Academy. Coses de músics, sempre encaixant dates per aprofitar els viatges i el temps.
L’operació va anar bé i la recuperació va anar tal com estava previst, deixant per uns dies la flauta i aprofitant per caminar cada dia fins al Monestir, passant pel carrer Santa Maria i creuant els quatre cantons, baixant cap al Teatre-Auditori, seguint per Pla del Vinyet i, en més d’una ocasió, acabant el passeig fent una copa de cava a la plaça de l’antic Ajuntament. Com trobo a faltar aquestes passejades quan sóc a la Xina! Tianjin és una ciutat amb 18 milions d’habitants, és un estil de vida totalment diferent. A poc a poc s’acostava el recital a Doha (5 de febrer) i la tornada a la feina (8 de febrer).
I aleshores va arribar la Covid-19, o com es va començar a dir, el coronavirus. Wuhan va ser la primera ciutat que es va confinar, seguida de Shanghai, Beijing i Tianjin. La sala d’orquestra i els teatres es van segellar, i cada dia havíem de dir la nostra temperatura corporal i informar si algun familiar o amic havia agafat el virus. A mi em van demanar els bitllets d’avió per comprovar quin dia havia viatjat per descartar que estigués infectada. Els meus companys d’allà es van tancar a casa, només una persona podia sortir cada tres dies a comprar. Em van dir que quan tornés, m’hauria de quedar tancada a casa quinze dies, la policia segellaria la meva porta per comprovar que no sortís durant aquest temps. I cada tres dies em portarien arròs, aigua i queviures alhora que un metge vindria a controlar que no estigués infectada. Només de pensar-ho em posava nerviosa, veia les notícies, com una futura pandèmia s’anava escampant sense fre i com s’acostava el meu retorn allà.
Sempre costa tornar a Tianjin, però aquella vegada, encara més. Vaig marxar carregada amb dues maletes grans per aguantar fins a l’estiu. El 2 de febrer m’acomiadava de casa i la família: no els tornaria a veure fins al mes de juny, mes que havia decidit posar fi a la meva etapa a la Xina per tornar a Europa, preparar la gravació del meu proper CD a Viena el mes de setembre i altres concerts importants. Comença el retorn, primera parada: Qatar. Cinc dies a Doha per fer la masterclass i assajar pel recital. Les notícies des de Tianjin eren cada dia més esfereïdores: els casos anaven augmentant. L’orquestra em va dir que no tornés fins a finals de mes (al cap de dues setmanes) la companyia aèria em va trucar dient que el meu vol havia estat cancel·lat…i jo a Qatar. Passaven els dies i la cosa no millorava, al contrari, l’orquestra seguia tancada i els vols seguien cancel·lats indefinidament. Arribat aquest punt vaig tornar a Sant Cugat, pensant que estaria més segura allà. Si hagués sabut el que passaria un mes més tard!
L’arribada de la Covid-19 al nostre país la vaig preveure des del moment en què vaig veure que no es prenien el virus com una amenaça, quan no es prenien accions per frenar d’arrel una infecció que a la que va començar no va poder-se controlar. Però en aquells moments les nostres vides i obligacions continuaven, i feina no me’n faltava: havia de preparar el recital i el meu debut a l’Auditori Nacional de Taipei (Taiwan) que havia de tenir lloc el mes de maig, i començar a escollir i preparar el repertori del nou CD. Tinc un costum quan he de treballar moltes hores: m’instal·lo sola a Palamós, on puc tocar hores i hores sense molestar a ningú i fer uns horaris més espartans. I combino l’estudi amb llargues passejades vora el mar: el so de les onades em fascina, em relaxa i m’ajuda a alliberar moltes tensions, fins i tot dormo millor, fent així que els dies siguin més productius. I estant a Palamós va començar el confinament, posant fi a les passejades vora el mar.
Com tothom, vaig començar el #joemquedoacasa intentant emplenar les hores diàries per mantenir la calma emocional i un benestar mental i físic durant un temps. A causa de la meva professió, els meus dies s’emplenen fàcilment amb hores d’estudi i preparació de repertori així que una bona part del dia la dedico a estudiar i mantenir-me en forma amb l’instrument. Al capdavall, esdevé una professió similar a la d’un esportista d’elit, on la clau de l’èxit es troba en l’exercici i entrenament diari. Paral·lelament em vaig sumar a iniciatives solidàries: uns vídeos/classes gravades per a una acadèmia de música portuguesa, jurat d’un concurs a Ucraïna escoltant i avaluant els vídeos fets pels 57 concursants, una classe online impulsada per la Universitat de West Virgina… Arran d’un concert online des del menjador organitzat per la plataforma “La Cultura a casa” a Instagram Live, vaig rebre molts missatges de gent demanant si podia repetir aquell concert, així que dues setmanes més tard en vaig fer un altre i a partir d’aquell dia un Live diari tocant nous gèneres com música de pel·lícula, música dels anys 60 i temes que em demanava la gent, van ser uns dies de molta feina.
Però el més sorprenent d’aquest confinament, ha estat l’arribada totalment inesperada d’un nou projecte que suposarà un canvi radical a la meva vida: a partir de setembre m’incorporaré com a Professora Titular del Centro Superior de Música de Galicia. Aquest centre, que enguany ha obert portes i es troba a la ciutat de Valga, ofereix titulació superior de Música homologada, i ha començat amb molta força, ja que ha buscat com a professorat grans figures del món de la música: els professors de corda són membres de les Simfòniques de Viena, Munich i Galicia, els de vent d’orquestres com la Deutsche Opera, la Konzerthaus de Berlin i la Filharmònica de Munich i els directors són convidats habituals a l’Orquesta Nacional d’España, la RTVE i l’Orquestra de València. Ho podríem anomenar realment un Dreamteam! Quan em van oferir la plaça em vaig quedar de pedra, perquè quadrava perfectament amb els meus plans de tornar aquest estiu a casa i tancar l’episodi a la Xina. A més, professora a escala universitària i d’un centre reconegut, és una gran satisfacció i una recompensa a tantes hores de treball. Des que s’ha fet oficial, més feina ha arribat, doncs toca fer reunions, jornades de portes obertes online per poder orientar els estudiants que es volen presentar a les proves d’accés, definir el repertori… He hagut de reduir els meus live a Instagram a dos dies, Dilluns i Dijous, per poder donar l’abast de tot!
Ja són tres mesos que porto vivint aquest episodi de la Covid-19, hi ha dies que tinc més força, hi ha dies que costa més. En qualsevol cas, tinc sort de no passar aquest confinament sola i a la Xina, sinó a casa amb els meus. I és ben cert que, a vegades, la música té aquest poder de fer arrencar un somriure a la gent i fer-nos sentir millor. Tot i la feinada de preparar els lives i a vegades, tocar després d’haver passat un dia trista, la recompensa quan arriba l’hora del “concert” i veus la gent que t’espera perquè et vol escoltar, o els missatges durant i després del live… Són un regal i un motiu per somriure i preparar el proper amb il·lusió. Per a ells, fins a la fi del confinament, seguiré tocant i oferint allò que tinc la gran sort de portar dins meu: la música.
Elisabet Franch
Flautista Internacional
Premi Ciutat de Sant Cugat 2013
