Porto dos mesos tancat a casa, segueixo fent robots. El curs s’acaba i tinc ganes de sortir, a vegades estic angoixiat.
Tinc ganes de sortir per continuar fent els meus projectes i veure els amics, els meus germans anar a la platja a passejar…
Això és més o menys el que sentim nosaltres també, aquesta sensació d’estar atrapats a casa sense poder traspassar les parets que ens envolten, sense saber res del que podrem fer quan això acabi.
Però nosaltres ja n’hem passat més d’una crisi i sabem per experiència que no ens podem rendir, tirarem endavant com sempre hem fet. Cada vegada que les coses no surten com un les havia somiat són pèrdues que hem d’assumir, però a la vegada són experiències que t’impulsen cap a uns objectius diferents. Aquests dies de confinament estem aprenent a adonar-nos del fràgil que som, del valor de les persones que ens estimen i que es preocupen per nosaltres, hem après que la por es pot apoderar de nosaltres, de tal forma, que ens pot fer perdre el seny. No es pot viure amb la por, no és una bona companya, per això cada dia ens llevem al matí pensant en com fer que sigui diferent a l’anterior.
La nostra preocupació és la salut del Joan i la sensació de no poder protegir-lo de vegades ens fa ser potser massa protectors.
Encara que sembla difícil volem sortir d’aquesta situació més forts i amb més ganes de seguir amb els projectes que fa dos mesos eren els nostres somnis.
Fa uns dies vaig llegir en un llibre que la felicitat no és fer el que a un l’hi dóna la gana, la felicitat és estimar el que fas, crec que és totalment cert.
Joan “Robots” i família
