Els professors d’universitat tenim una gran sort. Podem treballar lliurement en les nostres investigacions. El fet configura una situació de gaudi que valorem molt positivament i un dels resultats és, a més de fer-nos feliços, l’alta productivitat, com l’hort o la vinya, que, ara trobem a faltar. L’Empordà ara pel Vallès ens és vetat. Aquesta feina manual al camp pensem que no és treballar, sí que ho és pel qui ha de fer de sol a sol o amb horari forçat. Podem treballar el que volem en un marc agradable, el nostre, una casa de quatre pisos, quan aixequem la vista contemplem el verd de tota la serra de Collserola en la seva majestat.
A una banda de la terrassa, l’estelada, ben alta, ben sola i ben dreta esperant que aviat hi tornem. Tot plegat ve a tomb per què l’aïllament no ens és incomoditat sinó que és l’hàbitat diguem-ne habitual. És clar que hi ha activitats que no podem fer. Abans, i ho direm com els pares i avis, abans de la guerra, o, quan hagi passat, després del virus, sortíem a sopar amb amics i de, tant en tant, al teatre o a una junta, reunió o conferència.
Tot això s’ha acabat menys les reunions de pantalla. Ara tothom usa ara una eina diferent, la UAB el Team, el Col·legi de Doctors i Llicenciats el Jitsi, l’IEC el Zoom… però, sortosament, les reunions s’han afeblit a les imprescindibles i les tertúlies cara a cara preferibles però telefònicament. T’asseus còmodament i la conversa flueix espontània quan tens una bona estona, amb la feina feta, per la conversa amical o familiar. No tenim temps pel tedi que se’ns encomana, com escriu Narcís Comadira. Sí que observes els canvis que es van produint en el comportament, el papanatisme habitual de la impertinència i la superioritat van deixant pas a la fraternitat, poca encara, però agradable.
Sempre recordaré com el primer dia d’aïllament en fer el tomb, suposo amb la gossa, em van dir Bon dia! dues persones desconegudes. No m’havia passat mai fora del camp o la muntanya on és habitual. A la Facultat també me n’he cansat de dir-ho en entrar a l’ascensor obligat, malgrat els esforços de Salvador Cardús que i fins i tot va dedicar un article a la qüestió. No vull entrar en l’estrambòtic malgrat ser usual Bona tarda! que ningú usa amb propietat quan la millor seria, com sempre, malgrat la televisió pública que fa tantes iniciatives fa bé menys aquesta de donar entitat a uns mots insòlits, que es digués, tan fàcil com és, que quan hi sol és de dia i quan hi ha foscor és de nit i per tant només Bon dia i Bona nit però no hi podem fer res davant les pantalles… Benvingut torni a ser el Bon dia habitual. Aquest exemple de salutació és per fixar-se que podrà haver-hi canvis, que tornin els productes de temporada, i els menjarem saborosos com deia en Carner i no plastificats de vés a saber on, que tornin els plaers senzills, de caminar, passejar, córrer, parlar, xerrar i compartir i deixem de tenir i posseir… en fi les rutines.
Què faig? Doncs escriure, hem tingut sort en tenir dels dos llibres que enllestim la documentació ja recollida. Així hem pogut corregir galerades de l’Homenatge a Pau Casals per la Generalitat, una antologia de mig centenar de poemes, i un altre mig centenar de ressenyes dels llibres que se li han dedicat i la relació dels honors i reconeixements. L’altre llibre és una biografia in extenso, que esperem apareixerà aquest hivern, il·lustrada amb set-centes imatges i unes tres o quatre-centes pàgines. Quan acabi aquests dos llibres en uns dies, estic a la recta final, tot i que no s’acaben mai, vindrà de preparar el gros o sigui que guanyarem el virus.
Deixeu-me acabar amb unes frases fetes: donem «temps al temps» que «per la vida es perd la vida» i que aviat puguem dir: «abans del virus».
Josep M. Figueres
Professor d’Història del Periodisme de la UAB
