Vint dies de confinament a casa amb la meva família: el meu company i els meus fills de 20, 16 i 13 anys i la meva filla de 22, que casualment va venir a casa el dia 7 de març i no ha pogut tornar a Lund (Suècia), on estava estudiant.
Quatre adults i dos adolescents a casa tots aquests dies no ha estat tan complicat. Tots hem fet feina, esbarjo, activitat física… Ha calgut, però, respectar —jo diria escrupolosament—, els moments que cadascú ha decidit “autoconfinar-se”. Uns moments per llegir, escoltar música, veure una sèrie o simplement badar, en solitud.
A mi, tanmateix, tot em resulta confós. Treballem, estudiem, riem, parlem amb companys, enyorem… però a mi m’envaeix la incertesa. Tinc la sensació que visc una situació fràgil, que pot canviar en qualsevol moment. Aleshores recordo que tinc experiència a viure situacions que se m’escapen de les mans. Recordo com visc els brots de fibromiàlgia o de la síndrome de fatiga crònica. Aquests moments, el que faig és aturar-me, no lluito en contra de la situació, sigui dolor o profund cansament. Simplement deixo que flueixi, prenc consciència, no m’enfado amb allò que se m’escapa de les mans. I faig el que sé que m’ajudarà a travessar el moment: moure’m suaument, medicar-me si cal. I ara estic fent el mateix. Poc em pensava que aquest entrenament de viure amb una malaltia crònica em faria servei així.
I mantenint la meva calma interior, puc ajudar a mantenir-la en la meva família.
I així hem passat els primers 20 dies de confinament. I així començo aquest mes d’abril, diferent, sense curses, partits, ballades, reunions, sortides de gegants, castells o contes anotats al calendari.
Eva Tataret
Contacontes i membre de la Coordinadora d’Entremesos de Cultura Popular i Tradicional Catalana de Sant Cugat
