En Josep M. Vallès em demana unes reflexions sobre la Covid-19 que ens ha condemnat a aquesta situació tan estranya, inesperada i tràgica en què ens trobem tots plegats. Com a filòsofa, el confinament no se’m fa ni pesat ni desesperant. Al contrari, podria dir que gaudeixo de poder estar a casa, tenir tot el temps que vull per llegir sense pressa, havent pogut buidar l’agenda de tots els compromisos que havia adquirit fins a l’estiu. Sóc una privilegiada, ho sé. Tinc una casa gran, amb jardí, que no produeix ni mica de claustrofòbia. No és el mateix que està enclaustrada en un pis de 50 m², amb criatures petites i amb la pressió del teletreball. Ni el mateix que haver de sortir a treballar cada dia per cobrir necessitats sanitàries o qualsevol dels serveis essencials, amb el risc de contagiar-se.
El problema no és el confinament en si mateix. Sabem que serà temporal, unes quantes setmanes més. Mentrestant, però, molta gent està patint la infecció, ha hagut d’estar hospitalitzada en condicions precàries o aïllada a la mateixa vivenda durant un temps que, per qui el pateix, és una eternitat. I el que és pitjor, segueix morint gent, molta gent gran, ja ens van dir d’entrada que érem els més vulnerables. Amb el dolor afegit del distanciament físic (no social, com diu tothom). No està permès apropar-se a ningú ni per acompanyar a qui ens està deixant per sempre, ni tan sols per enterrar-lo amb un mínim de solemnitat.
Acceptem el confinament i tot el que representa perquè hem entès que és l’única manera de distreure el virus. No de dominar-lo. Això només passarà fins que tinguem la vacuna, i serà llarg, diuen que dintre d’un any. Mentrestant, què farem? Com viurem?
Penso que la por del contagi es mantindrà. No tornarem a sortir al carrer ni a viatjar ni a reunir-nos com abans. Serem més cautes, pot ser més austers. Hem après que les necessitats essencials són mínimes. Molta gent s’haurà d’enfrontar a la tragèdia de no tenir feina; moltes empreses ho tindran difícil per aguantar o ho hauran de deixar córrer.
Ens en sabrem sortir? Ens en sabrem sortir amb bones maneres, sense seguir la consigna del sálvese quien pueda?
Què caldria fer, què hauria de fer cadascú de nosaltres per contribuir al fet que la sortida d’aquesta crisi monumental en què ens trobem no castigui als de sempre, als menys afavorits?
Hem sabut ajudar-nos els uns als altres quan ha estat en perill la salut de cadascú. Ho sabrem seguir fent després, quan el que perillin siguin els interessos particulars?
Victòria Camps
Catedràtica d’Ètica
