Articles del confinament

Un present complicat i un futur incert

Aquesta és la vuitena setmana que porto confinat a casa. Els primers dies els vaig encaixar amb certa ‘normalitat’, perquè ja fa vint anys que visc sol. Sol, però mai incomunicat, doncs m’he sabut crear el meu propi espai. Però ara… ara és diferent. Ara tinc prohibit fer moltes coses que abans feia quan volia. Aquells primers dies m’asseia moltes hores davant de l’ordinador i el televisor, a l’expectativa de noves notícies i atent a les rodes de premsa dels dos governs. No puc negar que fins i tot em queia bé el Dr. Simón, creant tendència amb el seu jersei i amb la seva veu ronca tan característica.

Però ara… ara és diferent. Ara ja m’avorreix veure i escoltar cada dia el mateix. Ara ja em preocupen les permanents discrepàncies polítiques i de gestió, i que amb l’estat d’Alarma se’ns imposi un 155 encobert. Ara ja em pesa no poder comunicar-me amb les persones tal com ho feia abans. Tinc prohibit sortir al carrer fins que no arriba el meu torn, regulat estrictament per la meva franja d’edat. I quan sóc fora, no m’hi trobo còmode: gent sola, amb mascareta, amb guants, separant-se els uns dels altres, saludant-se a distància… Les videotrucades o l’Skype han perdut la seva part divertida perquè no serveixen com a substituts de les abraçades. Necessito tornar a abraçar-me amb els meus fills, els meus néts, tornar a fer-nos petons… Com ho trobo a faltar!

I això em fa veure el futur amb gran incertesa. Fins a quin punt hauran canviat els nostres hàbits, els nostres comportaments, les nostres vides, quan superem la pandèmia? Avui dia, alguns dels meus néts no tenen ganes de sortir al carrer, i quan ho fan és gairebé forçadament. La imatge actual no és la que ells coneixen. És ben cert que els eduquem, els protegim, els animem, però ells també ho estan patint a la seva manera. I quin futur els espera? Com seran les relacions amb els seus amics? A l’escola, al parc, a les festes d’aniversari…

De la mateixa forma, com serà la nova vida social dels que ja som adults? A la cafeteria, al restaurant, al teatre, o al camp del Barça. A partir d’ara, com celebrarem els gols del nostre equip? Com es faran els concerts musicals? Com ens concentrarem l’11 de setembre? I tantes altres coses, que quedaran per sempre afectades sota l’amenaça d’un rebrot de la mateixa Covid-19 o de l’aparició d’un nou virus. Per no parlar de l’impacte que tot plegat està tenint sobre l’economia, tant en l’àmbit general com en l’àmbit de cada família en particular. Recordo molt bé, com a empresari, la crisi del 2007 i les seves conseqüències, i no vull ni pensar fins on arribarà aquesta que ara comença…

Malauradament, aquesta pandèmia està sent l’origen simultani de vàries crisis: la sanitària, la social, l’econòmica, la humana… Però no per això hem de deixar de somriure. No ens ho podem permetre. Hem d’afrontar el futur amb consciència i responsabilitat, però també amb optimisme. Cadascú de nosaltres té la capacitat per decidir com el vol viure.

Joan Aymerich
Exalcalde de Sant Cugat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial