Com molta altra gent, passo aquests dies tancat a casa amb la família. Nosaltres som cinc, amb els tres fills que ja són grans. No estem a cap sector essencial per aquesta crisi – nosaltres sí que pensem que l’educació i la cultura són essencials, però! – i, per tant, no sortim de casa.
El desconcert inicial ha evolucionat, sense gairebé proposar-nos-ho, en una autoorganització flexible i comprensiva que fa que, entre tots, ens repartim els diferents espais de la casa – les zones amb un wifi potent, el despatx, l’espai per fer exercici, la televisió, la terrassa, la cuina…- amb un repartiment d’horari combinat difícil d’imaginar al començament de tot. Trobar els espais de silenci, els de conversa, els d’escoltar música, els de llegir, els de treballar, els d’estudiar, el de parlar amb els amics per videoconferència, el de mostrar els afectes i fins i tot, els de no fer res, va començar com un exercici conscient d’autodisciplina i ha acabat esdevenint un hàbit intuïtiu, inconscient. Hem foragitat la temptació de fer un Excel amb repartiment d’horaris i espais i ho hem confiat al sentit comú i a la flexibilitat.
Evidentment, el funcionament ordinari d’un ens com una família no és una màquina de precisió suïssa i cal resoldre els conflictes quotidians amb empatia i solidaritat. La preocupació és més externa que interna: com ho viuen les àvies, soles. Ens hi connectem diàriament. Han après a fer trucades amb imatge i això ens fa sentir a tots més acompanyats, tot i la fredor de les pantalles i l’enyor de les abraçades.
La crisi de la COVID-19 haurà canviat hàbits de dalt a baix- alguns dels quals ja es quedaran per sempre-, mentre que d’altres els haurà accelerat però eren inevitables. I haurà canviat – esperem – també els valors de la societat que ens és contemporània o, més exactament, com els prioritzem. La soledat i la solitud – que no és exactament el mateix-, la solidaritat comunitària – a l’hora d’ajudar els altres però també a l’hora de complir les normes que col·lectivament ens hem donat -, la necessitat de disposar de productes – alimentaris, d’equipament mèdic i altres- de km 0, el pes de la cultura – la música, els llibres, el cinema…,- que ens ha acompanyat aquests dies en què el tragí quotidià ha baixat de revolucions, l’atenció a la gent gran…
És evident també, que el confinament es viu molt diferent a la ciutat que en zones rurals. I potser aquí també caldrà fer una reflexió sobre l’equilibri del nostre país. Una àrea metropolitana que fagocita població i recursos, amb una densitat de població molt alta, també ha de repensar-se.
I la COVID-19 també ens ha ensenyat una cosa: la inoperància dels estats grans per resoldre la pandèmia. La recentralització decretada pel Govern espanyol i la seva negativa – durant 15 dies – a atendre la petició de tancar Madrid – principal focus d’expansió del virus – han estat un desastre. Un desastre que ha derivat en una crisi humanitària. No sabrem mai quantes morts s’haurien evitat amb una gestió eficaç, però és evident que donar la gestió de la crisi a militars, policies i guàrdies civils no sembla que hagi estat una bona idea per generar confiança.
Ara deu fer una setmana, quan ja feia un mes de confinament – no surto de casa per res des de l’onze de març – vaig sentir, de sobte, la necessitat d’abraçar un arbre. No un arbre d’una espècie determinada o un exemplar concret que, pel que fos, hagués estat testimoni d’algun episodi de la meva vida, no. Un arbre. Qualsevol arbre. I després, vaig pensar que, potser, era, simplement, l’arbre de la vida.
Jaume Ciurana
Editor
