Si hi ha alguna cosa que la Covid-19 ha deixat ben latent és la capacitat de l’ésser humà per ser solidari, per empatitzar amb la situació que viuen els nostres veïns, per tenir cura dels més vulnerables, per donar tot el que calgui per salvar vides… En definitiva, hem pogut viure a gran escala el que jo, que fa més de 20 anys que estic en el món de la cooperació i la solidaritat internacional, tasto cada dia: La capacitat dels humans per sacrificar-nos pels altres.
Si no hi creies, si no sabés que aquest poder està en el nostre ADN, en la nostra ànima, en el nostre tarannà, faria molt de temps que hagués llençat la tovallola. O potser no, m’agrada lluitar pel que crec, sigui o no l’opinió majoritària.
La Covid-19, com dic, ens ha unit més que mai com a societat. Lluny de polítics, hem vist com ens estimem, sense ni tan sols conèixe’ns. Personal sanitari deixant-se les banyes i la salut, veïns comprant per la gent gran del seu edifici, infants que no surten de casa per no contagiar els més vulnerables, voluntaris portant material d’un lloc a un altre o fabricant-lo amb les seves pròpies mans.
El confinament ens ha tancat les portes de casa, però ens ha obert la imaginació i la creativitat. Ens ha allunyat físicament dels nostres per aconstant-nos-hi més que mai gràcies a la tecnologia. Ens ha fet replantejar-nos el temps en família, el teletreball, les necessitats bàsiques… és a dir, les nostres prioritats.
Tanmateix, si no anem amb compte, correm el perill que aquesta dramàtica situació ens confini la ment, el cor i l’esperit solidari. Ens posi fronteres a aquesta solidaritat i delimiti qui mereix la nostra ajuda i qui no.
L’altre dia, en una conversa de feina, algú va dir que trobaria normal que ara no hi hagués ajudes pels països més pobres, perquè primer hem de salvar els nostres. I jo em pregunto, qui són els nostres?
Treballem a Guinea Bissau (Àfrica Occidental), un dels països més pobres del món. El 70% de la població viu per sota del llindar de la pobresa. Un país amb unes mancaces en l’àmbit alimentari, educatiu, sanitari, de sanejament… tan grans que, per qui no ha viscut aquesta realitat, és difícil d’imaginar.
En aquest context, 7 de cada deu persones viuen de la recollida de l’anacard. Una activitat que es porta a terme de març a maig, abans que arribin les pluges del mes de juny i ho podreixi tot. I recollint, s’està recollint. Però no s’està venent per la situació internacional. I quan es vengui, si passa la pandèmia, les previsions més positives diuen que els preus es desplomaran i es vendrà a poc més de la meitat del que es va vendre l’any passat, que ja no va ser un bon any. Així que la fam està garantida per l’any vinent.
I sincerament, crec que els nostres també són aquests infants que no fan més que un àpat al dia a base d’arròs i quatre verdures. Els nostres també són les famílies que no podran portar els seus fills a l’escola perquè els necessiten per treballar i aportar a l’economia familiar. Els nostres també són ells, els que sense el nostre ajut no tindran sanitat, ni aliments, ni futur.
Créixer en temps difícils és possible. La capacitat humana d’ajudar els altres és capaç de multiplicar-se sense límit i aquests dies durs (perquè han estat molt durs) ens ho han demostrat. Només cal recordar que en solidaritat tots són els nostres.
Ruth Mañero
Periodista i directora de la Fundació Dr. Ivan Mañero
