Recordant l’amiga Mònica que ens va deixar el dilluns 12 de febrer de 2018.
A la vida no estem mai preparats del tot per rebre aquelles notícies que són injustament irreversibles. La mort d’una amiga estimada et deixa un buit irreparable.
Moni et vaig conèixer fa una pila d’anys juntament amb la resta dels “Pagesos”, recordes? I hem mantingut el contacte fins fa unes setmanes. Mai has perdut la teva energia, el teu sentit de l’humor i les teves ganes de lluitar per la vida. Eres vida tota tu. Ens ajudaves a mantenir l’esperança que aquest absurd final no arribaria mai. Tu ens donaves força.
Però saps, Moni? Sé que allà on siguis estaràs bé, satisfeta de veure’ns com t’estimem. Sé que et posaràs a crear i pintar obres d’art, potser iniciaràs aquell quadret que em vas prometre. Segur que allà on siguis no t’estaràs quieta, tindràs un miler de projectes a fer i contagiaràs el teu somriure als nous companys de viatge. Però tu sempre hi seràs també amb nosaltres. Perquè no oblidarem tot el que hem compartit amb tu, moments bons i de no tan bons, confidències, acudits…
Javi, Berta i Carlota, la Moni va ser una dona i una mare única. Estem amb vosaltres.
Un sotrac com aquest serveix per aturar el rellotge i constatar que a la vida no hi ha res més important que la felicitat de les persones que ens envolten, les persones que ens estimem.
Demostrem i donem-los amor dia rere dia amb… una picada d’ull, amb una carícia, amb una abraçada, amb un petó, amb un whatsapp, amb un detall, amb un somriure, amb una trucada, amb una sorpresa, amb una expressió de complicitat, amb una experiència, amb el nostre temps… És el que recordaran de nosaltres. I és el que no oblidem, Moni, quan marxa algú que ens estimem.
Aturem més sovint el rellotge!
Article de Josep M. Vallès publicat al TOT Sant Cugat
