Són moltes les coses que em passen pel cap, tantes que aquests dies em costa concentrar-me i pensar amb serenor. El que estem vivint és surrealista! L’últim dia que fèiem tallers amb normalitat, el dimecres 11 de març, amb els nens i nenes del taller de la plàstica dels artistes estàvem treballant René Magritte, un artista surrealista, casualment!

El confinament ja comença  a fer-se llarg.  És, d’alguna manera,  un temps de renúncies que té com a propòsit protegir-nos d’un bacteri, d’un virus que ens posa a prova la resistència, el valor i la solidaritat. En realitat, els bacteris varen ser els primers habitants de la Terra i poden ser també els darrers  habitants.

Aquests dies de confinament, a través de diverses finestres, observo la realitat. Des de la terrassa, veig com una colònia de formigues ha construït, de forma col·laborativa, uns cràters. Aixeco la mirada i les branques nues dels arbres caducifolis comencen a verdejar.

Treballant des de casa on line i veient com cau la pluja a través del finestral, el temps passa més ràpidament del que em pensava. Ja fa més de quinze dies d’aquesta nova vida i no diré que m’hi he acostumat però auto organitzar-se ajuda a passar-la millor.

Vint dies de confinament a casa amb la meva família: el meu company i els meus fills de 20, 16 i 13 anys i la meva filla de 22, que casualment va venir a casa el dia 7 de març i no ha pogut tornar a Lund (Suècia), on estava estudiant.

Si fa tres setmanes ens haguessin dit que en aquests dies podien haver-hi tants canvis i les situacions haurien esdevingut de la forma que ho han fet, no ho haguéssim cregut. Sovint diem que el món cada cop corre més, però ens costa donar el significat exacte del qual ens referim.

Té 92, quasi 93 anys, i ha preferit quedar-se a casa seva a Barcelona pel confinament. Dona molt activa socialment al barri, ha hagut de deixar d’anar a veure malalts i portar la comunió a les residències i als veïns per la Covid-19.

Bon dia tothom, els que em coneixeu sabeu que m’encanta la meva professió, que m’agrada cuidar a la gent i atendre-la quan la malaltia apareix. Però ara em toca deixar-me cuidar perquè m’he infectat amb el COVID-19.

Ganes de… Ara més que mai necessito dir-vos que: Tinc ganes de veure la meva família. Tinc ganes de dir-los cara a cara que els estimo, que els necessito com l’aire que respiro. Ganes de compartir experiències com abans.

Es va despertar amb la sensació d’haver dormit massa. El telèfon no tenia bateria. El despertador parpellejava a les zero hores, com quan se n’anava la llum. Va sospirar, pensant que no tenia clar quin dia era. Va obrir la finestra.