El confinament ja comença a fer-se llarg. És, d’alguna manera, un temps de renúncies que té com a propòsit protegir-nos d’un bacteri, d’un virus que ens posa a prova la resistència, el valor i la solidaritat. En realitat, els bacteris varen ser els primers habitants de la Terra i poden ser també els darrers habitants. Donades les circumstàncies però, ens preguntem què és aquest virus i quins són els seus límits; ens diem que mai havíem viscut l’estrany enigma d’un “invisible” que ens nega sentir-nos alliberats. Recollits, reflexionem sobre la vida que hem viscut i dibuixem una imatge fascinant del món, com si l’haguéssim perdut, i crec que en sortirà un altre de millor. El món de vida que hem viscut ens ha proporcionat benestar, cert. Tant és així, que no sentíem cap al·licient per buscar formes de vida diferents: estàvem còmodes, acceptàvem, escoltàvem, dubtàvem, vacil·làvem sobre això, allò i el de més enllà, però vivíem confiats que mai hi hauria res què ens pertorbés la vida sincronitzada, cadascú a la seva manera, rutinària també, i vivíem asseguts en cascun dels pilars que ens donaven sentits a la vida. Però, de sobte, estorcen camins, surt la veritat o, per dir-ho diferent, surt una realitat acreditant-se enemiga de l’home i com petits cristalls invisibles picoteja vides i desfà somnis. Sempre ens hem enamorat de la vida, gaudint de tot sense pensar que darrere la barricada hi havia un mal son.
Ara enyorem la vida que era i ja no és. Confinats caminem pels espais de casa i fem de la realitat que ara vivim, molt més profunda que no pas la raó, acceptant moltes coses sense comprendre-les. Ens preguntem: podrem entendre la fragilitat d’estar vius davant d’un “invisible” que ha aturat el temps?; cadascú seguirà orgullós de la seva veritat i reticent a obrir-se a una veritat diferent?; canviarem? La veritat és que avui hi ha un factor de por; molta por i teixim exclusions, filem seleccions i triem, escollim, seleccionem… Confinats pensem que guanyarem el maldestre enemic, un cec agredolç misteri que no sabem combatre’l, ni sabem els seus límits.
Miro el temps, les hores, els minuts de tardes fredes darrere dels arbres. M’envolta el cel gris, no puc muntar els estris per pentinar els estels, esperant què els núvols siguin generosos i se’n vagin per poder mirar, encara que amb tristor, algun rodamón de l’eclíptica. M’ha enxampat el confinament en un lloc envoltat de muntanyes empolsinades de blanc. Un paisatge de quietud, placidesa i calma i camins que fan olor de terra mullada; camins com secrets laberints d’unes vides reduïdes a llaurar els camps que, sense haver viscut en el seu temps, el sents clavat a la pell. No varen patir el “caos” que produeix un confinament però varen ser vides tocades, fills d’una guerra i la fam el seu aliment. Al capdavall, potser és millor somiar l’amor que els encisava de vents i tempestes i, potser, alentien solitàries passes per sentir l’olor del romaní, del blat i sentir-se exultants en mig del camp llaurat. Tot flueix, res es perd. Tot té els seus principis d’avançar i retrocedir. El ritme del temps és la compensació d’entendre’ns. Arribarem a una consciència més reflexiva i a una capacitat de raonament més comunicatiu, per sentir-nos socialment solidaris uns i altres i aquí rau el sentit de “sentir” que som un llegat de moltes generacions.
A dies, hi ha la sensació què la vida és com un rajolí d’aigua; aigua que sents caure mentre llegint en el bell mig d’una soca d’arrel mil·lenària, apareixen fulles verdes humides omplint camins boscosos i paisatges harmoniosos del nostre Planeta. Avui, però, dura és la situació i perceptiblement fràgil, tant és així què, un sol gest innocentment distret pot convertir-nos amb vulnerables. Tossuts volíem seguir les nostres vides pensant que només eren exageracions i vivíem tancant els ulls a una realitat kafkiana, un excés grotesc. Ara bé, aquesta situació, convertirà la vida molt més solidària i, a poc a poc, l’ambició de” ser” i de “tenir”, serà substituïda per propòsits que no seran tan individuals, vorejant l’egoisme, l’ego. Tot serà un després en tant que l’home és, fonamentalment, un ésser obert, té una força que reeixirà i s’allunyarà de situacions caòtiques, tot serà diferent. El què estem vivint ara, influirà en la manera de viure i ningú deixa al marge la voluntat d’ajuda. Finalment, crec que els sentiments seran, ni més ni menys, després de la “topada virus”, seran doncs, diferents com si fos un instant inicial de nova creació i viurem desplegaments altruistes, evolució cap a la comprensió de l’altre, un món millor. Serà una adaptació a un nou ambient en tant que “tot” és la suma de moltes parts què, separades les parts, no tenen sentit de ser. Si ens diuen que no tenim força, només ens falta ensenyar la rialla què ens fa alçar novament i vencerem el confinament convençuts què en sortirem amb molta més qualitat humana.
Carme Mas
Associació Astronòmica Sant Cugat-Vallldoreix
