Aquests dies de confinament, a través de diverses finestres, observo la realitat. Des de la terrassa, veig com una colònia de formigues ha construït, de forma col·laborativa, uns cràters. Aixeco la mirada i les branques nues dels arbres caducifolis comencen a verdejar. La primavera ha esclatat mentre estem tancats a casa. Més enllà, darrere el xiprer, veig els carrers solitaris, sense activitat. L’espai públic s’ha tornat silenciós i tranquil i els espais compartits en llocs d’un perill que és invisible, insonor, incolor, inodor i insípid. És com si visquéssim dins d’una irrealitat.
El confinament és una situació inaudita, inexperimentada, que costa de creure que viuríem, quelcom nou que ens desconcerta, mai havíem experimentat res igual i pensava que això només formava part del passat i no del nostre temps.
La meva mirada d’historiador, cercant coneixement, em fa retrobar-me amb Philippe Ariès i els seus estudis sobre la mort a occident. Rememoro les velles i belles classes, quan explicava la pandèmia de la Pesta Negra que, a l’estiu de 1348, assolà la Toscana. M’interessa especialment veure com les societats medievals van sortir d’aquells mals similars, com la mort i la por van generar expressions genials de literatura, art i mitologia. Giovanni Boccacio escrigué una de les obres cabdals de la història de la literatura, El Decameró. A l’art, Buonamico Buffalmacco pintà els frescos del Triomf de la Mort, al Camposanto Monumentale de Pisa, una de les obres centrals del Trecento. A l’imaginari col·lectiu europeu aparegué la figura del vampir. Em pregunto quin tipus de creació o de coneixement sorgirà de la nostra pandèmia. Desitjo que després de la crisi reflexionem amb una nova llum.
Observo com la biologia s’ha rebel·lat contra l’home. M’agradaria que aquesta crisi ens ensenyés a relacionar-nos millor amb la natura. El COVID és un terrible avís a la nostra espècie, segurament un dels darrers abans del col·lapse. O prenem consciència crítica global i cerquem solucions com a espècie o estarem abocats al col·lapse i l’extinció.
Estem vivint uns temps de la por, on la mort ha deixat de ser domesticada i ha passat a ser paorosa, col·lapsant els serveis sanitaris i assistencials, maltractats i privatitzats els darrers anys. És urgent enfortir els serveis públics sanitaris i assistencials, però també la ciència, l’educació, la cultura i el coneixement, temples on puguem conrear la intel·ligència crítica, tan necessària pels temps que ens venen en el futur immediat.
Observo, a través de la pantalla de l’ordinador, com les xarxes van carregades de notícies falses, de desinformació, una altra de les pandèmies del nostre temps. També llegeixo, amb repulsió, com autoritats polítiques i sanitàries neerlandeses critiquen la cura que els països mediterranis tenim de la nostra gent gran. Em preocupa seriosament el posicionament d’alguns països del nord que no volen donar una resposta global. Europa està en una cruïlla històrica, depenent de la resposta que doni, sortirà enfortida o col·lapsarà. Les respostes a aquesta crisi sanitària, que ha dinamitat entre d’altres coses l’economia, portaran un nou ordre mundial, però també canvis en els sistemes sanitaris, econòmics, polítics o culturals.
Cada dia a les vuit de la tarda, els tres de casa sortim de la nostra solitud, veiem que no estem sols, que enfront i als costats hi ha veïns que també aplaudeixen, és un esclat de resistència i solidaritat, però també d’espantar els mals, com en un ritu ancestral. Veiem, amb alegria i un cert orgull, que formem part de la polis. Mentre aplaudim recordo les cares dels meus amics i amigues sanitaris, especialment d’aquells que ja s’han infectat del virus, treballant en primera línia. Gràcies de tot cor.
D’aquesta crisi ens en sortirem, amb esperit crític i, per descomptat, de forma col·laborativa, com les formigues del meu formiguer.
Juanjo Cortés
