Són moltes les coses que em passen pel cap, tantes que aquests dies em costa concentrar-me i pensar amb serenor. El que estem vivint és surrealista! L’últim dia que fèiem tallers amb normalitat, el dimecres 11 de març, amb els nens i nenes del taller de la plàstica dels artistes estàvem treballant René Magritte, un artista surrealista, casualment! El dijous 12, quan no sabíem si fer taller o no, on els dubtes començaven a sorgir, ja que acabaven de dir per les notícies del migdia que divendres les escoles ja no obririen, va ser una tarda molt incerta, prenent mesures de distanciament amb els alumnes que van venir al taller. La por, la incertesa, tot plegat era realment surrealista. I qui sap quan tornarem a obrir, a omplir els tallers de nens i nenes, joves i adults.
Vull ser forta, optimista, però tanta incertesa no va amb el meu caràcter, sóc una persona a qui li agrada tenir-ho tot organitzat, apamat i la improvisació no em resulta fàcil. Després veig que no me’n surto del tot malament, però els moments previs em provoquen pànic.
Quines ganes de retrobar-me amb tothom, amb poder parlar aviat amb la gent, mirant-vos als ulls i percebent el vostre estat emocional. Ara estem tots fluixos, l’altre dia quasi ploro al súper quan un noi em diu: -de res, eh! M’havia deixat passar amb el carro i jo no li havia donat les gràcies. La por a no mantenir la distància ens fa anar, pels llocs on podem anar, com a robots quasi sense mirar-nos. Un desastre!
Hi ha qui diu que hi haurà un abans i un després d’aquest fort sotrac. I tant! Del tot cert! A molts nivells, socialment aprendrem a valorar aquells petits moments amb l’altre. I en l’àmbit econòmic, tots ens el podem imaginar… Em fa mal sentir com els polítics no paren de dir que hi haurà diners per aquí, que n’hi haurà per allà… voleu dir? Jo no m’ho crec!
Haurem d’aprendre a viure potser d’una altra manera, si més no un temps llarg.
Maria Fabre Gras
directora de Pou d’Art i artista
