Articles del confinament

Caure per tornar-nos a aixecar

Sóc autònom del món de l’espectacle, un d’aquells treballadors invisibles del món de la cultura. Fins al dia 11 de març treballava quasi cada dia, sense gaires vacances, cobrant les factures entre 30 i 180 dies i arribant a final de mes content d’arribar-hi. Des d’aquell dimecres de març, ja no he tornat a treballar i no ho tornaré a fer en molt temps.

El 13 ens vam tancar a casa, els dubtes de possibles feines properes anaven caient, la incertesa s’allargava en el temps i ja pocs dies després vaig veure clar que allò s’havia acabat, si no per sempre, com a mínim, fins a l’any vinent. Potser m’equivoco, i no és moment de fer pronòstics, ara, on la màxima previsió que podem fer és saber en quin ordre buidem la nevera que sortosament encara omplim.

I allà estàvem, els quatre a casa i sense perspectiva, agraïts de ser-hi tots, contents que el nostre entorn no estigues infectat, feliços d’aturar la vida i tornar al centre. Per fi tenia temps, temps per fer coses (pintar, arreglar el pati, llegir, jugar, rentar, escoltar els ocells, dormir, rebaixar la llista de feines pendents, jugar més…) o per no fer-les, em sentia com de vacances (no pagades és clar!) però alliberat de l’agenda, què voleu? Sóc així, m’apassiona la feina però no treballar, no entenc ni comparteixo la necessitat de pensar un futur, ni la vida en un món construït amb diners i pendent dels rellotges. Per fi la vida era com l’havia somiat! Però és clar, també sóc conscient, una mica, que visc en una societat i hi ha certs paràmetres que cal complir per formar-ne mínimament part. Calen diners per pagar lloguers desorbitats, menjar produït a milers de quilòmetres i productes que ens han fet creure com a necessaris i vitals.

De fet, en algun moment em semblava patir per no estar patint pel futur, per la feina, pels diners, per les activitats suspeses… en definitiva per tot allò que anomenàvem vida fins llavors. Però per contra, sabia que allò era el que ens calia, aturar-nos, frenar en sec, caure per tornar-nos a aixecar. I és que ens agradi o no, només aprenem a cops, i d’aquest n’hem de sortir més forts, no s’hi val tornar a la normalitat quan aquesta era el problema, no s’hi val tornar a només a córrer tot el dia, treballar, guanyar, vèncer… deixar de banda als nostres fills, no cuidar dels nostres grans… no podem tornar al món depredador del 10 de març, per mi això si seria una veritable crisi, si no n’aprenem res d’aquesta oportunitat, ja perdré la poca esperança que tinc en la humanitat.

Per tant, quan vaig rebre el correu del Josep Maria per escriure sobre com visc el confinament vaig pensar doncs molt bé sóc a casa, tinc salut, la gent que estimo està bé, podem menjar i ens barallem només a estones. Això no vol dir que no en vulgui sortir, i veure a persones que enyoro i necessito abraçar, xerrar mirant-nos als ulls, però, ara i aquí, accepto que no ho puc fer, malgrat que em foti i després de… (deixeu-me contar perquè entendreu que no ho miro mai…) 58 dies!!! osti! Sí que ha passat ràpidament això!!

Doncs si, després de 58 dies tinc ganes, moltes, de sortir al carrer, veure gent, abraçar-nos… i, de tant en tant, penso en com m’en sortiré econòmicament que es la pitjor part, però la que menys em preocupa perquè, de fet, només son diners. Encara ens queda patir molt, els dies que venen seràn ben foscos i caldrà trobar la llum allà on molts cops ni miràvem. Amb tot, només espero no tornar al punt de partida i si m’he de reinventar, fent de pagés, transportista o fruiter, ho faré, perquè no és el treball el que dignifica, sinó les hores lliures i el què fas amb elles, i ara, en tenim moltes, gaudim-les, perquè ens tornaràn a fotre al vell mig de la normalitat, i llavors, enyorarem estar tancats. Cuidem-nos.

Quim Pla
Fins el 10 de març, productor cultural i tècnic lumínic

One Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial