Amb perill de pecar d’excessivament optimista, diré que, una de les coses positives del confinament, és la revalorització de certes feines que abans les vèiem com a quotidianes.
A més de la innegable i gran labor que fan els sanitaris, n’hi ha d’altres que també són, o haurien de ser, aplaudides. Per exemple, el personal de les botigues de queviures que segueixen al peu del canó. Dels pagesos que continuen conreant i recol·lectant aliments. I dels que ens ho porten a les botigues o a casa. Del personal tècnic que fa possible que podem fruir de llum, gas i aigua potable. Dels que tenen cura de la gent gran a les residències que, a part de tenir cura dels més vulnerables, posen en perill la seva salut. Dels periodistes que, malgrat el tancament, ens informen puntualment dels fets que succeeixen al nostre voltant. Del grapat de voluntaris que ajuden a persones desvalgudes que viuen soles.
I un llarg etc.
Un altre aspecte positiu és el reconeixement i la solidaritat que ha despertat entre la gent la feina dels abans esmentats, amb aplaudiments, cants, concerts musicals i pancartes.
En una entrevista llegida al diari fa uns dies, un filòsof comentava que, dues de les causes de la crescuda tan extraordinària d’aquesta pandèmia, era la superpoblació i la supermobilitat d’aquesta població mundial. És que realment ens movem molt.
A part dels viatges, diguem necessaris, hi ha els d’oci, els turístics. Hi ha molt turisme. I països sencers que viuen d’ell.
A vegades tinc la sensació que la gent viatja per a fugir una mica -o molt- d’ells mateixos.
Doncs bé, el confinament ens convida, no a viatjar cap a enfora, sinó cap endins nostre. Ens excusem que ens manca el temps; però, voleu dir que, el que ens passa, és que ens fa una mica de por?
Pensar, llegir, escriure el que sentim, conversar amb o sense pantalla davant… Penso que és una bona ocasió per a fer-ho.
Rafa Usero
