Articles del confinament

El benefici de l’adversitat

L’amic Josep Maria Vallès em demana que escrigui unes línies explicant el que em passa pel cap aquestes setmanes de confinament i com visc la situació en què ens trobem, és a dir, com m’afecta i com em sento. Doncs bé, he de confessar que la meva vida ha canviat molt poc arran del confinament, més que res perquè tinc una professió que necessita l’aïllament i la concentració per ser exercida. La serenor i el pensament sempre han fet molt bona parella. Per tant, continuo escrivint com abans del confinament i com faré un cop s’acabi. Dit això, és obvi que hi ha un munt de coses que ara no puc fer. L’activitat que més trobo a faltar, perquè la practicava disciplinadament cada dia de la setmana, és caminar. Suposo que el meu cos, si pogués parlar, em preguntaria: “Em pots dir per quins set sous, tot d’una, hem deixat de caminar l’hora diària de sempre i estem confinats entre quatre parets veient el món des del balcó?” Seria llarg de respondre, oi? És cert que hi ha remeis casolans per combatre el sedentarisme i la reclusió, però són això: remeis casolans.

Amb relació al que em passa pel cap aquests dies he de dir que tinc sentiments contraposats. D’una banda, hi ha el drama dels milers de persones víctimes del coronavirus, ja sigui infectades o que han perdut la vida. Jo mateix, el 3 d’abril passat, vaig perdre una íntima amiga meva de Sant Cugat per culpa de la Covid-19, cosa que, com podeu imaginar, ha estat una tragèdia per a mi. No hi ha escuts protectors, tots hi estem exposats. Per això em deixa astorat que hi hagi gent incívica que se salti el confinament per anar-se’n a la torreta com si no passés res. Tots nosaltres podem ser transmissors o receptors de la malaltia i cal romandre a casa per sentit comú i per solidaritat.

Tanmateix, no tot allò que té a veure amb la pèrdua de llibertat que comporta el confinament em sembla dolent. Ni molt menys! Sempre he cregut en el benefici de l’adversitat. Quan dic benefici de l’adversitat em refereixo al fet invariable que tot infortuni porta implícita una lliçó de vida. Tot depèn, és clar, que siguem capaços de veure aquesta lliçó, d’entendre-la i d’aplicar-la. Si no ho fem, si, superat l’infortuni, no sabem veure-hi el missatge, estem condemnats a repetir-lo. El drama de la Covid-19 hauria de servir per entendre que no podem continuar agredint la natura i que la impúdica cursa nacionalista que els estats estan portant a terme aquests dies, com si fos una competició, ofèn la fraternitat. Antigament, quan les comunicacions eren limitades i el món semblava més gran, era molt difícil que un virus pogués escampar-se per tot el planeta. Ara, però, el món s’ha fet petit, s’han encongit les distàncies i no hi ha espais immunes. Ho hem vist en el cas del primer ministre britànic Boris Johnson. Johnson, que havia menystingut els efectes del coronavirus, n’ha esdevingut una víctima greu.

Penso que, posats a cercar beneficis en el confinament, hi ha el d’estar més estona amb nosaltres mateixos –una cosa, aquesta, que espanta molta gent–, és a dir, prendre’ns-ho com una cura contra l’estrès que ens imposa la vida diària, o com una possibilitat d’invertir les moltes hores de què disposem en activitats culturalment o espiritualment enriquidores, en comptes de caure en el parany de consumir molta televisió o de jugar amb el mòbil escarxofats en un sofà. Aprofitem l’avinentesa per apartar els nostres ulls de les pantalles i adonem-nos que, sense pantalles, també hi ha vida, hi ha universos de vides esperant-nos en les pàgines dels llibres, hi ha infinitat de personatges que esperen atrapar-nos una estona cada dia amb les seves històries i fer-nos frisar per reprendre’n la lectura l’endemà.

Crec que tothom està d’acord en què un dels beneficis del confinament és que les vint-i-quatre hores del dia semblen ara molt més llargues que no pas abans. En això hi ha consens. Però, per treure’n rèdit i assaborir-les, cal tenir present que no depenen de la dilatació del temps, sinó de la gestió que en fem. No ens prenguem el confinament com una condemna, prenguem-nos-el com una oportunitat.

Víctor Alexandre
Escriptor i periodista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial