Articles del confinament

Les mancances i vulnerabilitats de la nostra forma de vida

Com la majoria de nosaltres estic vivint el confinament amb neguit i resignació. Neguit, perquè pateixo pels meus, per tota la gent malalta sola a casa o a l’hospital, pels avis i els discapacitats a les residències, pels sanitaris sotmets a una pressió mai vista, per la gent que atén a les botigues, als supermercats, a les farmàcies, la policia, el personal dels geriàtrics, als repartidors… Però a la vegada també sento una profunda admiració i agraïment per totes aquestes persones que estan a primera línia i que amb el seu treball arrisquen la seva salut; també per les persones voluntàries que s’han posat a cosir mascaretes, bates; a fer pantalles protectores; que porten la compra a la gent gran o que donen un cop de mà a les residències.

També em preocupa la situació econòmica que ja estan patint moltes empreses, comerços, autònoms, entitats del tercer sector i famílies. Les conseqüències econòmiques de la pandèmia ja es comencen a veure i  està clar que venen uns temps molt difícils des del punt de vista econòmic. Moltes petites i mitjanes empreses i entitats del tercer sector que ja eren molt fràgils, només seran capaces de continuar amb l’ajuda de tots.

És una evidència que no estàvem preparats pels moments que estem vivim, però em pregunto: podíem estar-ho? Crec que mai ningú s’havia  plantejat que arribaríem a una situació com aquesta i s’han posat de manifest les mancances i vulnerabilitats de la nostra forma de vida.

Després d’aquesta pandèmia està clar que res ni ningú serà igual, ens haurem de plantejar la vida d’una manera diferent de la que estàvem acostumats. Hem de ser capaços de trobar noves oportunitats i adaptar-nos al canvi. Els nostres governants han de deixar de banda les seves ideologies i anar tots a l’una per superar aquesta situació al més aviat possible. S’han de posar d’acord per introduir els canvis necessaris per solucionar els greus problemes que s’han posat de manifest i els que s’han generat per la situació. Em pregunto, les prioritats que tindrem a partir d’ara com a societat seran molt diferents? Si més no, segur que valorarem més determinades coses com sortir a passejar, estar amb la família i els amics, viatjar, i tantes coses més que fèiem quotidianament sense prendre’n consciència de la seva importància.

Segur que després d’aquest malson haurem crescut com a persones, però pel camí s’hauran quedat éssers estimats a qui encara no tocava marxar. Crec amb el potencial de les persones i, molt i molt en el treball amb xarxa, estic convençuda que és hora de què cadascú de nosaltres ens posem en marxa i siguem capaços de fer coses en benefici de tota la comunitat deixant l’individualisme de banda.

Cristina Urriza
Presidenta d’AVAN

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Wordpress Social Share Plugin powered by Ultimatelysocial